Categoria: Dietari fílmic
-
La intensitat de Jane Eyre
La nova adaptació de tantes vegades magrejada Jane Eyre és una admirable alegria. Sense deixar de ser absolutament fidel a la història, ens és servida d’una manera diferent: l’ús del flashback, l’elecció intel·ligent de les escenes claus, la unió magnètica entre ambient i sentiment, la palpitació del misteri als passadissos de Thornfield, una Mia Wasikowska…
-
Un admirable baix continu
Als primers quinze minuts ho tenim tot: l’ànima, la suor, el talent, el pols del drama, la cruesa de la veritat, l’acció limitada per la justesa, l’absència de res. Increïble. Després, tot es reafirma de manera inequívoca, lineal, en un magnètic andante ma non troppo. Siguem conscients que mai no arribarem al clímax. I que…
-
L’espurna de la farsa pop
François Ozon torna, després de la paràbola desconcertant que suposava Ricky (2009), amb aquesta comèdia d’infidelitats pop i corredisses hereva del vodevil teatral. La perícia d’un director amb bona mà, com Ozon, pot fer que la història superi, gairebé totalment, la imatge naïf i esbojarrada que configura el prejudici. Potiche és un esquitx simpàtic, jovial i…
-
Bridesmaids i la feminitat
En contra del què ens fa pressuposar un títol tan injuriosament traduït com “la boda de mi mejor amiga”, Bridesmaids (Paul Feig, 2011) és una pel·lícula que pretén (la pretensió, en alguns casos, es guanya a pols el subratllat) transitar pels marges de la blasmada comèdia romàntica ianqui a l’ús. Digna creació de la factoria…
-
Super 8 i la constatació de la felicitat
L’operació comercial no deixa de ser colpidora: de sobte, en un temps de rotunda constatació de responsabilitats (a la memòria L’Ultimo Baccio), la generació que volta entre els 30 i els 40 –la meva, és a dir– rep un regal en forma de pel·lícula que connecta dos mons. L’un, el passat (feliç) dels (feliços) 80;…
-
Existeixo, estranyament
Sublim o ridícula. Dubitando deritante percipimus. Més enllà d’un paisatge de fílies i fòbies, de desconsideracions superficials i d’abraonades mostres d’amor incondicional, deixem-ho clar: Pedro Almodóvar frega gairebé sempre l’excel·lència, per saberut i per singular. Per bé i per mal. La piel que habito (2011) és un fill bord, conscient de la seva condició, escrit…
-
Una broma a mig fer
Des de la irrupció de Sukiyaki Western Django (Takashi Miike, 2007), que qualsevol híbrid amb el western em semblarà gasosa esbravada de mal combinar. Però la carn és dèbil, i la cuixa tendre. La idea d’un duel (al sol) entre el (marcat pel temps) Harrison Ford i el (díscol, expeditiu i impertèrrit) Daniel Craig proposava…
-
Senna, amb escreix i ganes
Si un document fílmic pot demostrar, amb escreix i ganes, que es pot fer un llargmetratge captivador, magnètic i emotivament devastador només amb imatges d’arxiu, és aquest: Senna (2010). Asif Kapadia parteix d’un material excel·lent per modelar amb cura una obra polièdrica i semi-hagiogràfica, fruit d’imatges vistes per tots mil i una vegades, pèro també…
-
Un castor efímer
Un punt de partida, excèntric i inversemblant, per a una història usual, mecànica i prevista. Walter Black pateix una depressió de cavall, fins que apareix un castor de peluix a la seva vida. Per ventura dels espectadors, la brillantor d’un Mel Gibson magnèticament malaltís eclipsa un guió fet d’alts i baixos. Ni tan sols una…