François Ozon torna, després de la paràbola desconcertant que suposava Ricky (2009), amb aquesta comèdia d’infidelitats pop i corredisses hereva del vodevil teatral. La perícia d’un director amb bona mà, com Ozon, pot fer que la història superi, gairebé totalment, la imatge naïf i esbojarrada que configura el prejudici. Potiche és un esquitx simpàtic, jovial i que distreu amb una elegància calculada, sense deixar de ser res més que un retrat escumós de la burgesia francesa, de la família de classe alta i de les esferes de relació entre el poder i entre els sexes.
És també una faula de bon pair, subratllada per unes cançons delicioses i démodés recuperades de la França pre-Mitterrand. Posats a dir, Potiche va un pas més enllà que 8 femmes (8 mujeres, 2002), un referent de la filmografia d’Ozon que s’emmiralla, com aquesta pel·lícula, en l’herència del Jacques Demy més memorable. A diferència d’aquella, Potiche té la dosi justa de cinisme que la fa una farsa simpàtica, comandada en tot moment per una Catherine Deneuve que omple la pantalla amb la seva eternitat i un Gérard Depardieu que li fa el contrapunt digne d’una gran estrella.
El repartiment queda per emmarcar amb la presència de Fabrice Luchini, Karin Viard, Judith Grodèche i un Jérémie Renier molt lluny del registre de les seves intervencions amb els germans Dardenne. François Ozon hi ha tornat, c’est beau la vie! Algú en dubta, encara?