Pocs poetes han disseccionat tan bé i de manera tan original el món contemporani. Derrota del món i victòria de l’amor. D’això va ‘Rastre quimera’. I vola alt.
Lluís Calvo sobre Rastre quimera
Esteve Plantada ens ofereix un poemari d’alta intensitat lírica; ens regala uns poemes que traspuen una certa profunditat reflexiva, uns versos carregats de sentit que esperonegen la consciència.
Pere Joan Martorell sobre Rastre quimera
Ben articulat, mostra una òptica molt singular de com entendre la poesia i la temàtica que toca. De com ampliar les possibilitats del llenguatge construint poemes amb versos que actuen com dards per trencar la linealitat del discurs. Utilitza l’anàfora per marcar un ritme implacable amb el qual escenifica la destrucció, la consciència de la por, la decadència…
Enric Umbert-Rexach sobre Rastre quimera
Emergència climàtica, llengua, cherokees. Sembla un paisatge apocalíptic o lúgubre, però Esteve Plantada és un poeta lluminós.
Míriam Cano sobre Rastre quimera
Plantada té la virtut de parlar de coses que ens toquen de prop, però des del llenguatge de l’estranyesa. Extremament líric, l’autor sap que el poema ha de ser un artefacte que sedueixi i sorprengui, que esclati d’imatges i que cerqui el mot precís. I sap que l’enginy poc val si no s’arrela en la intel·ligència i en la paradoxa. (…) Llegiu-lo, rellegiu-lo i seguiu-ne les passes.
Lluís Calvo sobre Troncal
Un llibre sobre el temps, el lloc, la paraula, la poesia, la natura, la cultura i la nació catalana en lluita. Tot això i molt més, perquè la poesia sempre ha de ser més. I aquí ho és.
Jordi Marrugat sobre Troncal
Llibre amarat de cel·luloide i vida viscuda. Epifanies verbals d’un Esteve Plantada que penetra la maduresa creativa. Un retorn obligat a la natura, al primordial. Quins poemes més durs a voltes. De lectura obligada!
Jaume C. Pons Alorda sobre Troncal
El seu darrer llibre —una altra petita joia— el situa, definitivament, com un dels grans poetes de la seva generació (és del mateix any que Josep Pedrals i Martí Sales, poca broma). Sempre ha compaginat la poesia amb la feina de periodista, la qual cosa ha fet que tota la seva poesia estigui travessada per la immediatesa dels fets d’actualitat, a la vegada que una serenor reflexiva ho impregna tot: la seva poesia no caduca, al revés que tota l’actualitat. En aquesta tensió entre present i actualitat, entre resposta ràpida i digestió lenta, Plantada parla de la guerra, de l’amor i d’un eix al voltant del qual hauria de pivotar tot. Els seus recitals pausats i punyents forcen un temps menys accelerat i una mirada més profunda sobre el que podria semblar banal. I el que no sembla banal, de cop, esdevé fútil.
Eduard Escoffet sobre Troncal
Plantada detona amb “Rosebud” (…), són les coses les que tornen a lloc, però “nosaltres ja no hi som” o, si hi som, és entre les bardisses, cercant clarianes enmig de l’excés, a frec de subsol, en algun confí, des de l’inútil del poema.
Ingrid Guardiola sobre Troncal
Un big bang de llengua, de creació i de vivència, que parteix del no res i que va cap al tot no sense deixar pel camí un considerable pòsit de bellesa i d’imatges sublims que acaben formant part de l’imaginari personal del lector.
Sebastià Portell sobre Big Bang Llàtzer, Llegir en cas d’incendi
Poesia de la modernitat, que sap i se sap de la precarietat i evanescència de totes les teories, i que ha adaptat el dir a les circumstàncies del moment històric. Poemes fragmentats, cisellats, deconstruïts, com correspon al nostre avui desvertebrat, i que arriben al fons, ben endins del pensament del lector, i l’interpel·len.
Antoni Clapès sobre Big Bang Llàtzer, Sonograma
Una dosi important d’imatges que s’incrusten poderosament a la retina i ens esclaten al magí talment llampec reveladors.
Pere Joan Martorell sobre Big Bang Llàtzer, Última Hora
Les zones abissals oceàniques, les fosses marines, el paisatge de les profunditats físiques i personals. I la condició humana capacitada per resistir el propi límit i sortir-ne reforçats com els exploradors més intrèpids.
Anna Carreras sobre Fosca límit, La Vanguardia
El llenguatge ferotge i desbordant d’Esteve Plantada ens acompanya a les entranyes de nosaltres mateixos: fem una autoanàlisi i purguem tots els dimonis.
Laura Basagaña sobre Fosca límit, Núvol
Som cadàvers que busquen un taüt enmig de la ciutat. Això diu Esteve Plantada, evocant els quadres neguitosos de Grosz, les pel·lícules de Fritz Lang. Ens porta de passeig per un infern d’asfalt on l’amor va embolicat en un sudari i la mutilació és com baixar a comprar el diari. “Les crostes en el mot no dit”
Josep Lambies sobre Fosca límit, Time Out
No és senzillament una obra ambiciosa i reeixida; no és tan sols el tripudi d’uns poetes que triomfen des del llenguatge. És alguna cosa més: és la invocació al lector de poesia perquè ocupi una funció activa i és l’esforç titànic per seduir-lo amb la intel·ligència.
Francesco Ardolino sobre Els llops, Caràcters
Sobre el tapet de la pàgina, Duran, Plantada i Noguera llancen els daus a l’atzar del sentit i, tot intercanviant-se els gobelets, descobreixen que la tirada els afavoreix, armant un sol discurs bastit de recurrències.
Pere Ballart sobre Els llops, El Punt Avui
La influència de J.V. Foix es percep en alguns passatges del llibre, a l’hora de triar uns mots monosil·làbics i decantar-se per un lèxic poc estàndard (…). El llibre recorda, fins a cert punt, la poesia més abstracta i intel·lectualista del postsimbolisme, i en alguns moments podem veure-hi una continuació de les Estances o de la Lírica de cambra de Carles Riba, perquè el punt de vista que pren el jo poètic és el d’una veu replegada dins de la consciència que l’engendra.
Jordi Julià sobre Temporari, Dietari de lectures
Un mecanisme de rellotgeria que té per peces paraules i conceptes separats de la realitat exterior per un abisme, perquè entre la vida del subjecte i el món de fora hi ha un buit insuperable. El subjecte viu en el seu propi discurs i és el llenguatge allò que el fa existir.
Laia Noguera sobre Temporari, The Barcelona Review