Sublim o ridícula. Dubitando deritante percipimus. Més enllà d’un paisatge de fílies i fòbies, de desconsideracions superficials i d’abraonades mostres d’amor incondicional, deixem-ho clar: Pedro Almodóvar frega gairebé sempre l’excel·lència, per saberut i per singular. Per bé i per mal. La piel que habito (2011) és un fill bord, conscient de la seva condició, escrit i modelat amb mà de cirurgià, gèlid com la mirada d’un director que s’estima massa a ell mateix i al cinema, i que farceix cada bocí d’ànima de la seva filmografia d’un delirant homenatge al cinema i al seu cinema. I tot plegat funciona com l’híbrid malaltís que és. Barreja d’estranyament -gairebé rus- que furga en el melodrama més bizarre, i una feixuga pàtina d’estètica mecànica que crea una distància insalvable per a molts espectadors. Però el gir de guió de La piel que habito, mastegat amb lentitud, és el fibló que connecta la memòria del visionat amb moments tan irreprensibles, per exemple, com el gir d’Hable con ella (2002). És aquí, en braços de l’obscuritat, on Almodóvar també sap fer xavacaneries, encara que ja no riguem si no és de vergonya, potser aliena. Grandeses d’un talent que sap alterar, regirar i deambular per una fina línia que balla entre el dramatisme i la comicitat. Voilà! En mans d’algú altre que no fos l’ínclit director que s’estima, aquesta escudella de passió, bestiesa, bestialitat i xaroneria formal no tindria cap mena de sentit i seria, en el millor dels casos, abominable. Però resulta ser una pel·lícula ridículament sublim. Com poques. Tot un clàssic, per bé i per mal.
