Als primers quinze minuts ho tenim tot: l’ànima, la suor, el talent, el pols del drama, la cruesa de la veritat, l’acció limitada per la justesa, l’absència de res. Increïble. Després, tot es reafirma de manera inequívoca, lineal, en un magnètic andante ma non troppo. Siguem conscients que mai no arribarem al clímax. I que no cal. La pel·lícula és un baix continu que s’escampa per l’aire de manera majestuosa. La fi és, senzillament, la que tocava. Ni més, ni menys.
Enrique Urbizu, després d’anys de temptatives al gènere i de fer evolucionar la saviesa compositiva, toca el cim. Més depurat que estètic, més precís que mecànic. I, de fons, una manera d’entendre el cinema negre que no té por d’emmirallar-se en els referents nord-americans i que es val de la meravellosa comunió entre direcció, guió i actors. Com d’agraït haurà d’estar-li un impecable, taxatiu, José Coronado al seu director de capçalera per haver-li permès posar-se a la pell de Santos Trinidad. Un d’aquells personatges que és una icona instantània.
Des de l’inici fins a la fi, amb ell iniciem un cicle que comença i acaba amb ell. Entremig, el Madrid dels baixos fons, els tripijocs de l’extraradi, magnetisme i contundència, els atemptats de l’11-M i la incertesa social en un món brut.