Ja ho tenim servit, d’entrada. Una adaptació literària corre amb el risc de no satisfer els lectors, fonamentalment per una qüestió que molts directors de cinema semblen no assimilar: no, no cal posar-ho tot. Per això, aquesta nova adaptació de la tantes vegades magrejada Jane Eyreés una admirable alegria. Sense deixar de ser absolutament fidel a la història, aquesta ens és servida d’una manera diferent: l’ús del flashback, l’elecció intel·ligent de les escenes claus, la unió magnètica entre ambient i sentiment, la palpitació del misteri als passadissos de Thornfield, una Mia Wasikowska que li dóna el to aspre, sec, rebel, a la sovint menystinguda i altres vegades pàmfila Jane, i un Michael Fassbender creïble i intens en el paper de Rochester. Charlotte Brönte no ho va posar gens fàcil, i d’altres abans ja van fracassar en l’intent, per això, Cary Joji Fukunaga es mereix, com a mínim, l’aplaudiment. Se’n surt i aconsegueix crear un ambient acurat i poètic amb una atmosfera que atrapa els personatges i que no ofega en cap moment el detall de les emocions. Jane Eyre encara sacseja, i en mans de Fukunaga i Wasikowska adquireix tota la força d’una dona que va voler ser ella mateixa, en contra de tot allò que venia establert a base de credos i jerarquies. Des de 1847 que segueix mantenint-nos en tensió, i aquesta adaptació aconsegueix, per fi, capturar la intensitat de la revolta.
Categories