La nova adaptació de tantes vegades magrejada Jane Eyre és una admirable alegria. Sense deixar de ser absolutament fidel a la història, ens és servida d’una manera diferent: l’ús del flashback, l’elecció intel·ligent de les escenes claus, la unió magnètica entre ambient i sentiment, la palpitació del misteri als passadissos de Thornfield, una Mia Wasikowska que li dóna el to aspre, sec, rebel, a la sovint menystinguda i altres vegades pàmfila Jane, i un Michael Fassbender creïble i intens en el paper de Rochester.
Charlotte Brönte no ho va posar gens fàcil, i d’altres abans ja van fracassar en l’intent, per això, Cary Joji Fukunaga es mereix l’aprovació del lector més diletant. Se’n surt i aconsegueix crear un ambient acurat i poètic amb una atmosfera que atrapa els personatges i que no ofega en cap moment el detall de les emocions. Perquè Jane Eyre encara sacseja, i en mans de Fukunaga i Wasikowska adquireix tota la força d’una dona que va voler ser ella mateixa, en contra de tot allò que venia establert a base de credos i jerarquies. Tensió al límit des de 1847. I una adaptació que en captura la intensitat de la revolta.