La terra promesa
Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre’s sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d’aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t’explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m’esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.
Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l’argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l’atzar d’una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d’intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l’ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.
Rio Grande
El tren arriba al penya-segat.
Davalla pel pendís de la tartera.
Esclata.
N’he escrit un poema i ara dubto
de què fer-ne, del bocins. Ets tu:
Ferralla.
De Rastre quimera (Llibres del Segle, 2021)
Angelus novus
Si em pregunten quina
mena d’amor prefereixo,
sempre diré: la nostra por.
Metempsicosi
Si jo pogués ser Paul Muni
faria el possible per ser tu.
Si l’ull fos l’huracà que porta a Oz,
i l’avenç el fat de la roda de la quadriga.
Si fos un argot del port de Marsella
i gosar-te l’únic designi possible.
Si fos l’impacte ancestral.
Si fos el desig del temps fet ciutat.
O la part immortal de tots els grans silencis.
Cave of forgotten dreams
El camí és la fi del futur.
L’ànima d’aquests fanals
convertits en gruta
d’un sacseig on els ulls
són l’inici de la pèrdua.
La mort és la raó de l’atzar.
***
No vam ser cap buit, just abans de ser,
perquè el buit era un dolor inconegut.
No vam sentir la hipotèrmia
en les miques de la inexistència
que encara no teníem a la mà.
No vam ser cap mena d’anhel,
ni desig, avidesa o abandó,
mentre esperàvem torn al llom d’una partícula.
Tan absents del món, com de nosaltres.
Fins a desaparèixer del no-res
per ser, de cop, inabastables.
Potsdam Hauptbahnhof
L’abisme és la raó del cos.
L’ofec és el principi de la paraula.
***
Qui coneix la fosca no vol llum.
Qui recorre l’úter no vol certeses.
Qui grata l’oblit no vol immensitat.
Estimar és preveure aquesta penombra.
Principi
Als descosits del temps
només roman l’ara:
aquesta engruna que ja no és,
que passa i retopa,
que fa estremir
de tan temible i fugaç.
Només la veu que ressona
en uns ulls que et miren
sense saber l’infinit.
Un gest menut
on no calen paraules
i on tot és perdurable
com ho són el dubte i la raó,
com ser-te part de la vida,
com una victòria
que saps que serà impossible.
Com si fossis un déu
i els dits toquessin l’etern
de tota una història,
de tot un poble,
de tota l’anatomia,
tan plena de tu, bategant,
a la vora dels somnis.
De Big Bang Llàtzer (Lleonard Muntaner, 2016)