Si un document fílmic pot demostrar, amb escreix i ganes, que es pot fer un llargmetratge captivador, magnètic i emotivament devastador només amb imatges d’arxiu, és aquest: Senna (2010). Asif Kapadia parteix d’un material excel·lent per modelar amb cura una obra polièdrica i semi-hagiogràfica, fruit d’imatges vistes per tots mil i una vegades, pèro també d’imatges familiars i d’algunes seqüències que restaven arraulides entre els àcars de les intrigues vaticanes de la FISA, en el que és una sorprenent mostra d’un material gairebé inèdit per al gran públic que va viure, en directe i estupefacte, la mort d’una icona. Senna, Ayrton Senna. El bo. El gran. El millor. No falta de res en una història tramada amb amor al mite i amb un respecte sagrat per l’espectador. Superació, do, amor, èxit, fracàs, redempció. Tot això fa d’aquest petit film un majestuós contracte d’amor amb l’ofici de muntar, de guionitzar, d’entrevistar, de triar, d’explicar. Passió per les històries, per l’ànima, per la veritat de la il·lusió. Passió pel cinema. Un 10.