Una broma a mig fer

Des de la irrupció de Sukiyaki Western Django (Takashi Miike, 2007), que qualsevol híbrid amb el western em semblarà gasosa esbravada de mal combinar. Però la carn és dèbil, i la cuixa tendre. La idea d’un duel (al sol) entre el (marcat pel temps) Harrison Ford i el (díscol, expeditiu i impertèrrit) Daniel Craig proposava un bon escenari. Grans expectatives. L’excitació per tenir ganes de l’estrena de la pel·lícula no va decréixer ni després de saber que qui comandava la nau era l’inefable (diguem-ho així) John Favreau. Hom és així, maldestre en aberracions i curiós en fets inusuals.

Si t’agrada el western, els primers vint minuts poden portar-te al recòndit racó de l’ànima on hi tens alguns records del cinema d’aventures de sobretaula, en uns moments distretament apassionats que calquen escenaris arxiconeguts del gènere, amb cert gust pel tòpic divertit (l’anti-heroi, les cigarretes, el saloon, l’absència d’escrúpols, el nen idiota). Si t’agraden les invasions que vénen més enllà de la fi coneguda, trobaràs més o menys digerible el devessall d’efectes, atacs, persecucions i trets làser. I aquí s’acaba el que un mateix s’havia imaginat que podia ser una bona pel·lícula, oh, lament.

Cowboys & Aliens té moltes coses bones que no cal dir, per repetitives i per saber-se senyores de l’ofici. Un plantejament intens, humor, alguns bons personatges, certa intriga expectant. Té coses que ni fred ni calor. Adaptació de còmic a l’ús, un segon acte que sembla que pot ser que, però no acaba de ser res. I té coses que fan llufa. Errors argumentals, uns diàlegs de pacotilla i, sobretot, un darrer acte lamentable, previsible i fet a pedaços de retalls d’engrunes de pel·lícules vistes mil i una vegades abans, sense ànima ni tensió. Sense cor en una hibridació simpàtica. Hagués anat molt millor si la broma, almenys, hagués arribat fins al final, valenta i decidida de ser una gran bestiesa, sense els deliris de gran espectacle pirotècnic que evidencia les vergonyes d’un cert tipus de cinema que es pensa que no ens hem adonat que tot plegat no té cap ni peus.