Esteve Plantada

Categoria: Cinema

  • Looper i la paradoxa emocional

    La paradoxa temporal com a conflicte emocional. De seguida, Terry Gilliam i 12 Monos, James Cameron i Terminator, Christopher Nolan i Inception, per dir-ne tres de fàcilment identificables i amb les quals s’ha volgut emparentar el film. Situem-nos en un futur immediat, any 2072. Els assassinats són prohibits i la màfia de l’estraperlo de vides envia els objectius a…

  • Skyfall i el decreixement

    Tornar enrere per a reinventar-se és el gir de guió que James Bond necessitava per celebrar l’efemèride. Són ja 50 anys amb llicència sobrada -i permanent- per fer i desfer, amb el vistiplau còmplice d’un públic -més o menys- fidel. La clau és, però, fer-ho bé, fer-ho amb estil, barrejar, no pas agitar. No caure…

  • La lucidesa d’una idea romàntica

    Una cala, un bon grapat de gadgets icònics de les meravelles dels anys on podríem haver estat infants, una casa als arbres, i els ressons d’aquelles aventures on ens crèiem el sisè dels Cinc o un germà dels Hollyster. De nou, l’enèsim intent de tornar a fer vívids els records de l’adolescència, de les primeres vegades,…

  • Gimnàs, desordre i anabolitzants

    The expendables 2 és una meravella de la paròdia que resulta absolutament fascinant perquè no vol ser, de cap manera, una paròdia. Sylvester Satallone exerceix d’heroi i de cicerone, i ho fa com abans. Literalment. Acció pura, dura i anabolitzant de l’antiga escola en una pel·lícula que és carnassa de videoclub dels 80 i que…

  • Els Nens Salvatges i el trànsit sense mirades

    És el trànsit de nen a adult, aquell tràngol que anomenem adolescència i que, a Els Nens Salvatges (2012) queda exposat de manera força realista i sense exhibicionismes vacus. Patricia Ferreria té bona mà per desenvolupar-se còmodament en el relat d’uns ambients que expliquen sense sobreexposar, asèpticament. Una fredor controlada, una tensió latent, un fora…

  • Lo imposible

    La segona pel·lícula de J.A. Bayona demostra que el director d’El Orfanato (2007) té una capacitat innata per explicar històries amb el vigor i amb el tempo que cada moment demana. Lo Imposible n’és un exemple virtuós: tècnica, ritme, grandiloqüència i un ofici depurat que acumula un bon grapat de mèrits. Però de vegades no n’hi ha prou: tot això…

  • Pantalles i ancestres a la casa encantada

    Drew Goddard, que ja porta un currículum notable en sèries com Buffy, Alias o Lost i en pel·lícules com Cloverfield (Matt Reeves, 2008), s’estrena com a director amb l’esclatant The Cabin in the Woods (2011), una història que explica l’aventura nocturna de cinc joves que s’aïllen del món en una cabana al mig del bosc. Tòpic rere tòpic, un soterrani…

  • To Rome with love: amb amor, amb optimisme

    Woody Allen no ha deixat mai de donar tombs sobre si mateix. La vida, els miracles, la pertinença, la identitat, el progressisme de saló, són alguns dels motius que han anat fent giragonses en uns tòpics recurrents que sempre li han donat un resultat molt efectiu i, de vegades, també contundent. Allen pot permetre’s aquesta mena de psicoanàlisi…

  • Ted: sessió de manicura

    Les afilades ungles de Seth McFarlane han passat per la manicura en la seva primera incursió al cinema de carn i ossos. Tot allò que havia de ser es queda en una esgarrapada innòcua. Ni Ted (2012) és corrossiva, ni és àcida, ni -cosa més sorprenent- té ritme. Aquest híbrid entre el cinema real i l’animació té…