Els Nens Salvatges i el trànsit sense mirades

És el trànsit de nen a adult, aquell tràngol que anomenem adolescència i que, a Els Nens Salvatges (2012) queda exposat de manera força realista i sense exhibicionismes vacus. Patricia Ferreria té bona mà per desenvolupar-se còmodament en el relat d’uns ambients que expliquen sense sobreexposar, asèpticament. Una fredor controlada, una tensió latent, un fora de càmera que sembla dir coses. Però  l’ofici de la versemblança provoca una preocupant manca de vincles empàtics, de nexes entre mirades i entre decepcions, un cor que sàpiga justificar girs de guió i coses no dites. La història d’Els Nens Salvatges es beneficia d’un gran tercet de joves protagonistes (Àlex Monner, Albert Baró i una deliciosa Marina Comas), les peces que avancen obstinadament cap a un final contundent. Però la força d’aquesta fi queda soterrada en un guió previsible que en la seva ordenació fa que els personatges no tinguin la força necessària per transmetre l’infern, el dubte i la batalla. Personatges d’una coralitat dramàtica que caminen cap al no-res, mancats de la por, del neguit, de la suggestió que provoca la imminència de l’esvoranc. Només una mica més de convicció, només un pèl més de vertigen, i Els Nens Salvatges haurien fet el trànsit sense perdre la mirada, convençuts de ser grans.