Una cala, un bon grapat de gadgets icònics de les meravelles dels anys on podríem haver estat infants, una casa als arbres, i els ressons d’aquelles aventures on ens crèiem el sisè dels Cinc o un germà dels Hollyster. De nou, l’enèsim intent de tornar a fer vívids els records de l’adolescència, de les primeres vegades, dels primers desastres. Poques vegades, però, l’intent és un tornassol així de generós, tan màgic i tan íntim com per mostrar-nos la desgràcia de l’aïllament i, alhora, la pulsió del primer petó. Moonrise Kingdom (Wes Anderson, 2012) és la lucidesa d’una idea romàntica explicada amb una melodia de Françoise Hardy i amb la contundència de la infantesa que vol esclafar els impediments del sentit comú. L’espurna i el llampec del llit efímer, l’abraçada desitjada, la galta amb gust de mar. Wes Anderson batega als ulls de de Kara Hayward (la visionària Suzy), que observa la vida a través d’uns prismàtics. Batega també a la cua de castor de Jared Gilman (un orfe solitari anomenat Sam). La mixtura poètica de la voluntat d’aquests dos protagonistes mostra la delicadesa d’un univers singular, exposat en una fuga romàntica que va molt més enllà d’un pretensiós amour fou, perquè els dos fugitius no són conscients de la vanitat de voler estimar i de sentir-se estimats. Moonrise Kingdom és el gest d’una faula nostàlgica feta delícia visual, una aventura real i desaforada que també explica les misèries d’una comunitat que viu isolada, una magistral colla encapçalada per Bruce Willis i Bill Murray, amb Edward Norton, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel. És així la faula dels anys de les descobertes, com el viatge d’explicar històries a la manera que Suzy llegeix llibres. D’Academia Rushmore (1998) a Fantastic Mr. Fox (2009), passant per The Royal Tenenbaums (2001), The Darjeeling Limited (2007) o Life Aquatic (2004). Tot és aquí, la delícia i l’espurna, el triomf de la mirada. L’amor que sobreviu i mai s’oblida que va ser, algun dia, gairebé tan real com la imaginació.