Lo imposible

La segona pel·lícula de J.A. Bayona demostra que el director d’El Orfanato (2007) té una capacitat innata per explicar històries amb el vigor i amb el tempo que cada moment demana. Lo Imposible n’és un exemple virtuós: tècnica, ritme, grandiloqüència i un ofici depurat que acumula un bon grapat de mèrits. Però de vegades no n’hi ha prou: tot això té raó de ser si els mèrits convulsionen des de l’insondable, si s’escapoleixen dels llocs comuns on s’aferren mirades menys talentoses.

Després de saber ofegar-nos en dues hores d’emoció altament sostinguda, la pel·lícula ens deixa dues certeses. Que Lo Imposible és tremendament efectiva. J.A. Bayona sap què vol el públic, sap què li agrada, sap com ensenyar-ho per provocar estímuls immediats. Sap mostrar, sap fer actuar els personatges, sap mantenir la tensió, el ritme i també sap acostar al seu llenguatge la vistositat dels blocksbusters americans on sembla emmirallar-se (haureu vist, potser, les traces de l’Spielberg més audaç en bona part de la pel·lícula). Bayona també és extremadament efectiu amb l’ús de la tècnica i posa els pèls de punta amb escenes d’un realisme estremidor (l’arribada del tsunami és, senzillament, espectacular). I que és tremendament efectista, a desgrat d’un talent prodigiós que sembla quedar-se només en la superfície. Un efectisme que busca la reacció ràpida, la llàgrima que podria haver-se estalviat, o no. Potser Bayona abusa de la nostra confiança i de la permissivitat emotiva que li oferim com a espectadors.

En tot cas, entre efectiva i efectista, trieu el lloc on vulgueu ser com a espectadors i resteu a l’espera que els focs d’artifici no tapin els mèrits d’aquest gran talent.