Woody Allen no ha deixat mai de donar tombs sobre si mateix. La vida, els miracles, la pertinença, la identitat, el progressisme de saló, són alguns dels motius que han anat fent giragonses en uns tòpics recurrents que sempre li han donat un resultat molt efectiu i, de vegades, també contundent. Allen pot permetre’s aquesta mena de psicoanàlisi pública, -constant i sotmesa a la sobreexposició- perquè té un domini prodigiós dels enganys del discurs, perquè és un cineasta d’ofici -antic, però d’ofici- i perquè sap desmuntar qualsevol argument moralista amb un humor que torpedina les pròpies creences. Tot això queda al descobert, amb virtuts i (potser massa) defectes, en aquest viatge patrocinat que l’autor nord-americà està fent per Europa. Un publireportatge amb espurnes de geni per Londres, Barcelona i París. La parada de l’any ara és a Roma, amb una pel·lícula epidèrmica, To Rome with love (2012), que significa un altre pas de rosca, però també un reconfortant retorn a la comèdia fresca, impregnada d’aromes que remeten a un costumisme made in Italy, amb molta gesticulació abrandada i amb dosis d’embolica que fa fort. A aquest homenatge evident, cal afegir-hi una alenada surrealista que va in crescendo fins a un final on les històries esclaten del tot, però potser no (massa) satisfactòriament. Els ingredients de la comedietta funcionen bé, però el resultat és irregular: sobra alguna de les històries i també sobra una mitja hora de metratge, allargassat en excés per voler explicar coses absolutament prescindibles. Amb tot, To Rome with lovecontagia optimisme i les picades d’ullet són agraïdes, ja sigui a les tribulacions de l’esnobisme d’esquerres o als referents populars del cinema italià.