La paradoxa temporal com a conflicte emocional. De seguida, Terry Gilliam i 12 Monos, James Cameron i Terminator, Christopher Nolan i Inception, per dir-ne tres de fàcilment identificables i amb les quals s’ha volgut emparentar el film. Situem-nos en un futur immediat, any 2072. Els assassinats són prohibits i la màfia de l’estraperlo de vides envia els objectius a liquidar -via viatge temporal- cap a l’any 2042, on un grupuscle de Loopers s’encarrega del tir, net. Conflicte a punt. Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un d’aquests loopers, drogoaddicte i diletant. Un paio que queda aterrat quan arriba el moment en què s’ha de matar a ell mateix (Bruce Willis). El resultat, una pel·lícula amb nervi, amb groove, la tercera al currículum d’un precís Rian Johnson. La consigna és clara des del principi, amb una voluntat evident a l’actualització del noir clàssic, amb una història que porta al límit el xoc d’emocions dins unes regles de joc sense escapatòria. Bona, sí. Johnson no erra el tret. Tampoc ho fa un Joseph Gordon-Levitt que sap què trepitja i què fa, com demostra sobradament amb una trajectòria d’allò més intel·ligent. Sense cap mena de dubte, una petita joia de la ciència-ficció distòpica. Però, a més, esquitxada amb aquell punt extra que traspassa la mera exposició per posar-nos al mig del dilema moral.