Categoria: Cinema
-
Els últims dies
A Carriers (Infectados, 2009) no hi havia tan pressupost -l’impacte és bestial-, no hi havia tantes pretensions, potser tampoc tantes expectatives. Però hi havia ganes de ser, que no és pas poca cosa en un món que devora directors i promeses amb la celeritat d’un raig fulminant. A Los últimos días (David i Álex Pastor,…
-
Submarine: el «coolisme» atribolat i altres dèries
Richard Ayoade s’estrena com a director amb Submarine, un híbrid entre un munt de referències clàssiques (indissimulats, Truffaut i Godard) i contemporànies (inevitable, Wes Anderson) que es basa en la novel·la homònima de Joe Dunthorne, publicada l’any 2008. Amb tot això, al rostre d’un esbalaït Oliver Tate s’hi projecten les ombres deformades d’Amélie, Antoine Doiniel,…
-
Blancanieves, com ho són els clàssics
Pot ser una pel·lícula clàssica en el mateix moment d’estrenar-se? La Blancanieves de Pablo Berger sí, amb la senzillesa de l’encert i la naturalitat del matís, amb una complicitat narrativa i visual que demostra que hi ha pel·lícules que transcendeixen un moment, un temps i una escena. Que desprenen una aroma de troballa, de nou…
-
Fénix 11*23: tot per la pàtria cinèfila
Passada la ressaca dels premis Gaudí, el visionat de Fénix 11*23 evidencia, en si mateix, algunes consideracions entre el film i la situació del cinema català. Cinc anys d’Acadèmia, cinc anys on el cinema ‘de casa’ (apreciacions formals a banda) ha crescut amb certa vigorositat. Talent n’hi ha, com demostren els autors singulars i les mirades ‘de…
-
Tarantino desaforat
Ni respir, ni pausa, ni buit estúpid. Tampoc cap mena de transcendentalitat en aquest Django que mostra el Tarantino més desaforat i explosiu, un director de rèplica delirant i de mirada feridora. És aquest Tarantino anfetamínic que xiulava a Kill Bill(2003) i que burxava a la nafra viva d’Inglorious Basterds (2009), aquest director llengut, intermitent i simpàticament pedant, addicte a la satisfacció de…
-
Grotesca misèria
Ni comèdia, ni drama. Reality (Matteo Garrone, 2012) és la crosta d’un conjunt de vides que graviten al voltant de Luciano, un napolità que viu engolit pel revers de la seva pròpia realitat no viscuda. Matteo Garrone retrata sense condescendència la brutor i la llum de Nàpols (o de qualsevol altre poble de la Itàlia que no surt…
-
The Hobbit I: el tedi, de Lucas a Jackson
Ningú no pot negar que la història que amaga el Hobbit té prou suc com per fer una pel·lícula digna de la trilogia d’El Senyor dels Anells. A desgrat de les expectatives, aquest és un altre cas del film bord que es converteix en producte estèril i que acaba engolint el talent del seu director. Potser el…