Esteve Plantada

Categoria: Cinema

  • Els últims dies

    A Carriers (Infectados, 2009) no hi havia tan pressupost -l’impacte és bestial-, no hi havia tantes pretensions, potser tampoc tantes expectatives. Però hi havia ganes de ser, que no és pas poca cosa en un món que devora directors i promeses amb la celeritat d’un raig fulminant. A Los últimos días (David i Álex Pastor,…

  • Los amantes pasajeros i la descompressió asèptica

    Un discurs estètic –i ètic– tan exacerbant, minuciós i aspre com el de Los abrazos rotos (2009) i La piel que habito (2011) –dues de les millors obres del darrer Pedro Almodóvar, aquell que ha acabat per ser precís, tallant i clarificador des d’una mirada compungida i freda–, necessitava, per força, una descompressió innòcua, una…

  • Submarine: el «coolisme» atribolat i altres dèries

    Richard Ayoade s’estrena com a director amb Submarine, un híbrid entre un munt de referències clàssiques (indissimulats, Truffaut i Godard) i contemporànies (inevitable, Wes Anderson) que es basa en la novel·la homònima de Joe Dunthorne, publicada l’any 2008. Amb tot això, al rostre d’un esbalaït Oliver Tate s’hi projecten les ombres deformades d’Amélie, Antoine Doiniel,…

  • Blancanieves, com ho són els clàssics

    Pot ser una pel·lícula clàssica en el mateix moment d’estrenar-se? La Blancanieves de Pablo Berger sí, amb la senzillesa de l’encert i la naturalitat del matís, amb una complicitat narrativa i visual que demostra que hi ha pel·lícules que transcendeixen un moment, un temps i una escena. Que desprenen una aroma de troballa, de nou…

  • Fénix 11*23: tot per la pàtria cinèfila

    Passada la ressaca dels premis Gaudí, el visionat de Fénix 11*23 evidencia, en si mateix, algunes consideracions entre el film i la situació del cinema català. Cinc anys d’Acadèmia, cinc anys on el cinema ‘de casa’ (apreciacions formals a banda) ha crescut amb certa vigorositat. Talent n’hi ha, com demostren els autors singulars i les mirades ‘de…

  • Les Misérables: la «grandeur» del primer pla

    Encara queda esperança. Víctor Hugo composava en aquesta història, publicada l’any 1862, un pròsper al·legat en contra dels camins inherents de la injustícia. L’excusa de la ‘rebel·lió de juny’ de 1832 a Paris serveix per mostrar el bé i el mal sense maquillatge, separats per una sòlida línia que marca els flancs –com una barricada,…

  • Tarantino desaforat

    Ni respir, ni pausa, ni buit estúpid. Tampoc cap mena de transcendentalitat en aquest Django que mostra el Tarantino més desaforat i explosiu, un director de rèplica delirant i de mirada feridora. És aquest Tarantino anfetamínic que xiulava a Kill Bill(2003) i que burxava a la nafra viva d’Inglorious Basterds (2009), aquest director llengut, intermitent i simpàticament pedant, addicte a la satisfacció de…

  • Grotesca misèria

    Ni comèdia, ni drama. Reality (Matteo Garrone, 2012) és la crosta d’un conjunt de vides que graviten al voltant de Luciano, un napolità que viu engolit pel revers de la seva pròpia realitat no viscuda. Matteo Garrone retrata sense condescendència la brutor i la llum de Nàpols (o de qualsevol altre poble de la Itàlia que no surt…

  • The Hobbit I: el tedi, de Lucas a Jackson

     Ningú no pot negar que la història que amaga el Hobbit té prou suc com per fer una pel·lícula digna de la trilogia d’El Senyor dels Anells. A desgrat de les expectatives, aquest és un altre cas del film bord que es converteix en producte estèril i que acaba engolint el talent del seu director. Potser el…