El quart recital dels Versos Lliures va ser, alhora, sec i tendre. Va raspar i va eixugar. I tanmateix, va ser tot la mateixa cosa. A l’escenari, dos narradors personalíssims, intransferibles i amb una obra que ha d’esclatar, en un futur no gaire llunyà, de la mà de la Cicuta. Dos veus en un escenari, sense actitud incendiària, però amb un contingut de guspira immediata. En cap cas la rialla, sempre el somriure. L’hora que va durar el mostrari de poemes i situacions de Jordi Nopca i Max Besora va ser un divertimento fresc i contundent, malgrat que el gest no volgués mostrar-ho. Dos poetes agradables en la proximitat i tallants en el discurs, que van entretenir i agradar un públic que ja les ha vist de tots colors i que, malgrat tot, encara es deixa sorprendre. Max Besora va esbombar els mots amb vehemència, i va declamar, amb estil inapel·lable, uns relats on els protagonistes semblaven víctimes i també botxins d’una autodestrucció massa real, sense deixar de ser proper, immens i senzill. Jordi Nopca va afilar les urpes i va disseccionar realitats -del tot aprehensibles- que sortien del pap vestides amb una aparent ingenuïtat. Engany i més engany. Paraules ben dites i ben posades. Motiu de celebració aquesta edició 2011 dels Versos Lliures. Cada dia n’hi ha proves.