Tot en The final girls és una carta d’amor. A la violència de l’slasher americanitzat i amb protuberàncies adolescents, als protagonistes naïfs, als personatges i als actors que fan de còmplices de l’enginy furtador de Todd Strauss-Schulson. Gir a gir, gag a gag, concebuda com un slapstick de l’horror i del crit forjat a cop d’espant, poques històries sabran deixar tan bon regust de boca a fanàtics irredempts i, last but not least, a cinèfils descreguts. Lluny de la gravetat paròdica de The cabin in the woods, la voluptuositat del serial killer esdevé la convicció de l’homenatge, de robar idees i de saber riure-se’n amb un punt de nostàlgia per aquells nens que vam ser no fa pas gaire, sense malícies ni distorsions intel·lectualitzades. De la malifeta a un final de doll emotiu, com si, realment, The final girls fos el que és: una carta d’amor.