Drew Goddard, que ja porta un currículum notable en sèries com Buffy, Alias o Lost i en pel·lícules com Cloverfield (Matt Reeves, 2008), s’estrena com a director amb l’esclatant The Cabin in the Woods (2011), una història que explica l’aventura nocturna de cinc joves que s’aïllen del món en una cabana al mig del bosc. Tòpic rere tòpic, un soterrani obscur i ple de relíquies serveix de punt esclatant de tots els desastres que han de venir, que no són pocs. Però la intriga no és només epidèrmica.
Des del primer moment, els diletants espectadors veiem com s’entrellacen dues trames i dos escenaris: la maleïda casa del bosc i unes oficines amb gust per les pantalles. L’encert de l’assumpte no rau en el nivell d’espant que genera l’horror –més aviat poc–, sinó en la deconstrucció de tots els tòpics, un rere l’altre, d’aquest tipus de pel·lícules i, també, en la reflexió que podem fer-ne com a espectadors.
Ningú no quedarà insatisfet, ja que el refregit entreté, dota d’una certa intriga a una trama que no sembla gens original i té les necessàries dosis d’intel·ligència narrativa per fer-ne una hora i mitja força digna. I tot això: sàtira, somriures i algun espant. Còctel adequat per a gent que va pensar que la fórmula moria amb Scream (Wes Craven, 1996) i que veuran que amb The Cabin in the Woods reneix amb un tremolor diferent.