Havia de ser un dels títols de la competició oficial del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i venia precedida de certa expectació. Una premissa cridanera, un reclam de contrapunt humorístic pel sector més indie, un bon cartell. Però la incomunicació, justament allò que Save Yourselves! assenyala amb el dit al llarg […]
Després de portar l’espectador al límit amb Irreversible (amb la icònica i comentada escena de violació) i Enter the void, Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) clou el seu particular cicle sobre els estralls de l’amor amb Love, un document tan claustrofòbic com les altres dues peces, que fa que el subjecte –l’amor de promeses eternes– […]
Tot en The final girls és una carta d’amor. A la violència de l’slasher americanitzat i amb protuberàncies adolescents, als protagonistes naïfs, als personatges i als actors que fan de còmplices de l’enginy furtador de Todd Strauss-Schulson. Gir a gir, gag a gag, concebuda com un slapstick de l’horror i del crit forjat a cop […]
A l’inici, res no fa sospitar que Victoria serà el que acabarà sent. Escenes de joventut, mil vegades vistes abans, amb una jove solitària de festa. Una mica d’alcohol, i unes amistats fugisseres. Això és tot. A partir d’aquí, una llarga estona, a temps real, de coneixença, de diversió, també de flirteig. De compartir la […]
La nova ració de la “religió Miike” a Sitges ha fet de Yakuza Apocalypse (2015) un nou clam d’alegria per a tots els seus acèrrims devots. Violenta, sarcàstica, boja, amb punts estrafolaris dignes dels millors desvaris d’una filmografia inimitable, el film explica l’auge de Kagayama, un dèbil subaltern que és lleial al llegendari cap de […]
El millor de The Babadook (2014) no és que sigui, que ho és, una bona pel·lícula. Amagada rere la careta d’un monstre de penombra perpètua, a les mans de Jennifer Kent hi ha més de commoció que de perversió, més d’emoció que de cop d’efecte. Decidida, ferma i ben resolta, Kent revisiona el cantó fosc […]
Estructurada a partir de píndoles “pop”, Amirpour va construint la història a mida que les cançons van definint els personatges i les emocions (amb el clímax de la sublim escena on sona Death de White Lies). Tot plegat fa que A girl walks alone at home demostri que Jim Jarmusch tenia raó, que els vampirs […]
Després de The conjuring, que contenia prou horror, prou gust i saboroses coltellades carregades de nervi, Annabelle no és tot allò que promet. Dirigida per John R. Leonetti, la preqüela dirigida per James Wan retorna a escena tot allò que podria esperar-se: el diable, les ànimes negres i aquella nina que posava els pèls de […]
Distanciat de la bogeria desaforada (i tan addictiva) de bona part del seu repertori, no és pas casual que Miike faci que els fets paranormals es precipitin just després d’una trucada al mòbil no contestada. Més enllà de la meta-referència al propi univers amb aquest ham provinent de Llamada perdida (One missed call, 2003), el […]
Passadissos amb llums intermitents, trens sense punt de fuga i fotocopiadores epifàniques reforcen un discurs que s’aprofita d’un Jesse Eisenberg en estat de gràcia (doble), i en una Mia Wasikowska que ja té el seu lloc en el cor del cinema independent dels nous temps. Com si Ayoade es digués a ell mateix “perdona, ets […]