Categoria: Dietari fílmic
-
Meravellosa intranscendència
Potser Wonder Woman no té cap mena d’importància, però certifica algunes coses: 1. Que s’ha acabat, per fi, l’estigma que diu que DC no pot fer pel·lícules allunyades de la megalomania de pell aspra i designis obscurs. 2. Que s’ha acabat la cançó que diu –i no sense raó– que DC és una factoria d’herois…
-
Sing Street
Com una cançó que sona amb la lleugeresa més admirable del món. Com les ganes pre-púbers de tornar-la a posar i aconseguir que la cinta quedi impregnada de la impuresa del cassette que ressona en nosaltres. Com si Up fos un revitalitzant de tres minuts en bucle, com si To find you fos una pedra…
-
La lluita viva d’El botón de nácar
La Patagònia Occidental, al sud de Xile, és l’arxipèlag més gran que existeix. Incomptables illes, illots, roques i fiords formen una costa d’uns 74.000, una zona que encara avui manté paratges que mai han estat explorats. Un laberint d’aigua que ens recorda l’origen aquàtic de l’home i que, gràcies a la mirada de Patricio Guzmán…
-
Spotlight en deu raons
Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l’anàlisi. Una pel·lícula que s’ha de veure. Primera. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d’allò que és qualsevol grup humà sota pressió. Segona. Perquè no es pot ser…
-
Room: L’atrocitat també pot ser meravellosa
Sense fer el soroll de les grans candidates a l’Oscar, La habitación (Room, Lenny Abrahamson, 2015) broda la proposta de convertir l’atrocitat en una cosa meravellosa, de fer-ho a través del relat d’un nen. Arriscada des del seu punt de partida i al llarg de tot el plantejament, Brie Larson (la mare) i Jacob Tremblay (Jack)…
-
Deadpool: L’heroi que ens bufeteja
Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l’excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D’un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l’arquetipus…
-
Gone girl: La realitat perduda
Podem llegir Gone Girl com un manual dels efectes als quals ens veiem sotmesos, contínuament, pels mitjans d’informació. La manipulació, l’efectisme, el titular més definitiu, tot en la confecció d’una realitat que sempre és, vulguem o no, allò que s’explica. Una devastació que parteix de l’exposició pública. És, en aquest sentit, excepcional la destresa del…
-
The expendables 3: Estralls de l’old-fashioned school
“Sou velles glòries que aneu de paios durs”, com si les arrugues no es poguessin dissimular. El que no es pot dissimular és la manera de passar-s’ho bé –Harrison Ford inclòs– i l’encert d’haver recuperat el sense-sentit total de les pel·lícules més infames de l’era Stallone-Schwarzenegger per ser capaços de reivindicar una dècada d’herois anabolitzats,…
-
Dels vuitanta a la galàxia sencera
Del 1988 a l’esclat d’un univers volgudament generacional. Així és el viatge lleuger i hiperespacial que ens permet fer Guardians of the Galaxy, ple de tics que recreen el cartró-pedra de Flash Gordon i el seu pulp-interruptus, que reivindiquen sense complexos l’space opera i que asseguren, sense dubte, que és el moment d’aquella generació que…