Fa uns quants dies que vaig adquirir Rastre quimera (Llibres del Segle, 2022), d’Esteve Plantada. Quina meravella! És un llibre que segueix la línia poètica d’altres obres com Big bang Llàtzer o Fosca límit; però aquí hi percebo un to més aspre, reivindicatiu i amb una clara intenció de voler reconciliar la condició humana amb la necessitat d’una espiritualitat que ens condueixi a la reflexió, a l’autoconsciència d’un món que se’n va en orris. Un món que els humans estem reduint a pols per pur egocentrisme i per una despiadada falta d’estima i d’empatia no només cap al nostre univers, sinó també entre tots nosaltres.
Segons el poeta, tots som àngels exterminadors. Com podem tenir cura del món, si entre nosaltres no som justos? Un llibre de sentències punyents, de clarividències colpidores, una conca de pols i pensaments imprescindibles, d’imatges i ritmes que xuclen com l’arrel, de músiques i ressons d’un present derrotat, de lliçons de vida i reflexió.
Malgrat tot, Rastre quimera no és un llibre exclusivament apocalíptic. Després de l’alliçonament, de l’advertència, sempre hi ha l’esperança: l’amor. L’amor és la darrera salvació, el darrer intent de ser benèvols amb un present desolador, la darrera oportunitat per a reconciliar-nos amb el món, el darrer acte per esdevenir éssers constructius.
Tots deixem rastre en un món cada volta més foll. Nosaltres decidim si som quimera o resistència, si som el canvi o la simple conformitat.
Si hem de jugar a ser monstres i quimeres, que no sigui per menjar-nos els uns als altres, sinó per devorar salvatgement llibres tan excelsos com aquest, i assaborir la qualitat d’un Plantada que cada cop situa el llistó més amunt. Gran, aquest Esteve, de versos ben plantats i poètiques formoses! Molt gran!
Llegiu-lo! Esclatareu de raons! Agraireu tant d’amor i de consol! Sereu efecte Wow!