“És brut el sexe? Només si es fa bé”, escrivia Woody Allen en un dels diàlegs més cèlebres de Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat a preguntar (1972). El cor d’aquella pregunta sobrevola la darrera obra del cineasta català Cesc Gay, Sentimental, una pel·lícula d’actors i de text, de rèplica i contra-rèplica, mesurada i intel·ligent en el seu crescendo impecablement planificat. Un desafiament, en cru, a la parella estable i adormida, executat amb els mínims recursos possibles.
Com a bona pel·lícula de cambra —el director de Truman o A la ciutat adapta la seva pròpia obra de teatre, Els veïns de dalt, estrenada el 2015 al Teatre Romea—, sap treure tot el rendiment a un espai petit —un pis— i a pocs actors —dues parelles, tots quatre al punt—. Julio (Javier Cámara) i Ana (Griselda Siciliani) són una parella que es limita a viure sota el mateix sostre. Tenen un filla en comú i feines consolidades, també la fredor de no comptar l’un amb l’altre, de no desitjar-se, de viure empesos per la rutina de discutir-se sempre, i per tot. El sarcasme d’ell topa amb la voluntat ofegada d’ella, fins que tot esclata un vespre, quan l’Ana convida els nous veïns de dalt.
Són més joves, més simpàtics, més guapos, estan més enamorats. Són en Salva (Alberto San Juan) i la Laura (Belén Cuesta), els mateixos veïns que els molesten sovint amb els sorolls que fan quan tenen sexe i orgasmes. Els molesta, això? O els estimula? Després de les presentacions, la conversa agafa el rumb d’una proposta sorprenent que haurà de ser païda. En quin lloc tenim el sexe a la nostra vida? Ho hem parlat tot, amb la nostra parella? Sabem dir prou quan toca? Sabem alliberar-nos si en tenim la necessitat de fer-ho?
Sentimental és una comèdia modesta i excel·lent. Una comèdia sexual d’una nit urbanita, amb moments molt divertits i amb quatre interpretacions també excel·lents. La candidesa bonhomiosa de San Juan i Cuesta, amb el punt de comicitat adient en el gest i el to. De nota. I la cruesa, tan trista, de Cámara i Siciliani, irreconciliables en aquesta dolorosa normalitat de la parella estable, entre retrets i punyalades, ja sense gaire generositat de l’un cap a l’altra. Una comèdia on el sexe parla per si mateix i tot gira al voltant de les conseqüències de no haver-lo tingut en compte com es mereix.
Ho canta Jorge Drexler just a l’inici, de fons: “la vida és más compleja de lo que parece“. I ho remata, també el cantautor uruguaià, al final: “Prefiero una noche entera en vela, a tener el alma en vilo“, en la magnífica Asilo que clou la pel·lícula. És una banda sonora que embolcalla una comèdia per riure i per posar-nos en dubte. Petita com les grans històries que recordem amb el pas del temps, escrita i dirigida per Cesc Gay, un autor que domina els espais, les pulsions i els diàlegs com pocs autors. Una excusa perfecta per tornar al cinema.