Aaron Sorkin té un talent descomunal. The Trial of the Chicago 7 (El judici dels 7 de Chicago), que podeu veure a Netflix, potser n’és la mostra més perfecta, viva i mordaç. Qui podria tenir, si no, la destresa d’endinsar-nos en la teranyina d’un judici al llarg de dues hores i no caure ni un sol segon en el tedi? Qui podria narrar prodigiosament i ferir de manera tan fonda com ho fa la pròpia realitat? Qui podria fer-ho mentre descriu i ens indigna, mentre proferim els pitjors insults possibles per la podridura sistèmica que retrata, però amb un somriure als llavis? Qui, si no, podria aconseguir-ho amb un engranatge impecable, entretingut i interessant? Només ell. I possiblement ningú més.
Acusats de càrrecs de conspiració, incitació als disturbis, de travessar fronteres estatals amb l’objectiu de provocar violència i caos, els Set de Chicago —que en inici eren vuit, com bé veiem al film— van haver de defensar-se pels disturbis durant les manifestacions i protestes que van tenir lloc a la ciutat durant la Convenció Nacional Demòcrata de l’any 1968. Enmig d’un ambient festiu, on hi va haver música i poesia, tot salta pels aires quan la policia entra en acció amb una força desaforada, brandant porres i escampant gas lacrimogen. Amb les imatges donant al món —”el món ens mira”, no paren de repetir els manifestants—, la commoció va ser generalitzada. Què estava passant, al país?
No cal ser una llumenera per veure en el cas un correlat amb la realitat que avui, any 2020, fa estremir mig món, començant pels Estats Units i el populisme feixistoide forassenyat: és la ràbia generada per l’assassinat policial de George Floyd, per tants abusos racials comesos, per l’ànsia de control social i la persecució a les minories. Però també és —per com hi ressona, per la ignomínia, la parcialitat i brutalitat punitiva— la impotència del judici als líders independentistes. Una farsa per perpetuar el domini i les jerarquies de poder. Un delicte forçat sobre una llei estirada a conveniència de qui mana, amb un tribunal mediocre, partidista i pusil·lànime, garant de l’statu quo. Us sona, oi?
“És un judici polític”, no para de repetir Abbie Hoffman, interpretat per Sacha Baron Cohen. “És un judici polític que ja s’ha decidit”, sosté. No parlem de Marchena, però podríem fer-ho. No parlem de la manca de proves, d’unes acusacions cuinades, de la invenció del relat, de l’atac frontal a la democràcia, a la discrepància i a les llibertats. Però tot això hi és, i fa estremir. Veure el film, des d’aquest petit racó de món, és encendre’t de pura indignació, perquè comparat amb el viscut l’1-O i amb el que pateixen, encara avui, els líders del procés —recordem-ho, un cop més: són a la presó condemnats per sedició—, la pel·lícula de Sorkin és un joc de nens. Un conte de fades ensucrat.
Intel·ligent, ben travada, amb el guió com a gran repartidor de joc i el bon ritme de Sorkin per narrar fets reals —els guions de La xarxa social, Molly’s game, La guerra d’en Charlie Wilson, Moneyball o Steve Jobs ho certifiquen—, amb el present lligat al passat, amb un repartiment estel·lar, amb tot a lloc per ser el gran títol d’aquests premis Oscar atípics, en un món a la deriva. The Trial of the Chicago 7com una lliçó de cine que parteix del 1968 per arribar, amb més sentit que mai, al 2020.