Tot en ell és inusual. Pensa abans de respondre, allarga els silencis, parla en veu baixa i raona amb la convicció de deixar oberta la resposta. Infreqüent i especial. Nascut a Nova York el 1978, viu a Chicago, on fa classes a l’Art Institute, i és un dels millors autors de la seva generació. El seu germà Abram, que tenia síndrome de Down, va morir el 1998 amb vint-i quatre anys i és l’origen de la història d’El cens.
El cens (:Rata_), en traducció al català de Yannick Garcia, descriu un viatge protagonitzat per un pare —metge i vidu, a qui li queden pocs mesos de vida— i el seu fill per diferents ciutats, que ell anomenarà amb les lletres de l’alfabet. Un recorregut que va més enllà d’un mapa, d’un territori. Que es mou en el terreny de la poesia i la descoberta, de l’al·legoria i l’extinció, per un continent indefinit. Que ens endinsa en els esvorancs de la naturalesa humana, en ple apocalipsi.
És poeta, abans que novel·lista. De quina manera la poesia ha determinat la seva prosa?
Quan només escrivia poesia, fa molt de temps, vaig llegir Michael Ondaatje [autor d’El pacient anglès (1992)] i em va fascinar que escrivís els llibres d’aquella manera, tal i com volia, que es permetés incloure poesia al bell mig de la seva prosa. Em va il·luminar. Quan vaig començar a escriure prosa em vaig adonar que les persones tenim els nivells d’atenció cada vegada més escurçats i que no quedava gens clar, per als lectors, en quin moment havien de parar atenció o no. En poesia tenim el recurs de “trencar” un vers i marcar molt clarament on volem aquesta atenció, i vaig pensar que això podria ser una eina bona per fer un tipus de narrativa diferent. Jo volia controlar la meva prosa de la manera que ho fa la poesia.
En un passatge d’El cens, escriu: “és el meu deure, quan parlo amb algú, saber què té d’especial aquell individu, i traslladar les dades a les oficines del cens de manera que la faci particular”. No vindria a ser això, la poesia?
Doncs sí. És una de les coses que pot tenir la poesia. La poesia té moltes dimensions. Pot conservar i continuar les tradicions d’un país o d’un poble. Pot reflectir l’interior de l’ànima, la psicologia de la mort, també de la por. Però en tant que humans que volem tenir una millor vida, una de les coses més boniques de la poesia és que ens permet veure’ns mútuament amb més claredat.
Assegura que procura ser “elusiu i no fer servir gaires paraules”. És una dèria minimalista?
Més aviat és al contrari: no és que no faci servi gaires paraules, sinó que agafo el llenguatge —en el meu cas l’anglès— i n’elimino totes les paraules que estiguin contaminades pels diners o la comercialitat —per l’ús que en fan grans multinacionals, com la Coca-cola, per exemple— i per la política. Als meus llibres no hi ha paraules contaminades per això. Les paraules que en queden són les més senzilles i planeres, són les que poden tenir el sentit que jo els vull donar. Aleshores, intento ser tan clar com puc. I és d’aquí d’on ve aquest llibre.
El llibre com a contenidor de puresa i transmissor de claredat.
Entenc els meus llibres no com a llibres, sinó com a caixes on desar alguns pensaments. A la meva vida, quan les coses han estat pitjors, d’alguna manera sempre tenia al costat algun llibre. I era el llibre correcte! El tipus de caixa a què em refereixo quan dic “un llibre és una caixa”, és aquella amb la qual ensopegues. Mai no haguessis sabut que la necessitaves, però hi ensopegues, l’obres i t’ajuda.
A l’inici ens explica que el seu germà va morir el 1998 i que de petit va assumir que l’hauria de cuidar. Gairebé al final del llibre, escriu: “Pensava i pensava què li passaria al meu fill quan és fes gran, si és que arribava a gran”. Una vivència a partir del repte, del patiment, de la por.
Penso que aquest llibre va ser escrit dues vegades. La primera, quan era un nen, molt abans que jo fos escriptor. En un somiar despert, en un moment d’infantesa: quan tenia set anys em passava estones llargues, d’uns vint minuts, al llit. Quan tens aquella edat, vint minuts de pensar-hi són molt més que moltes setmanes i, també, veus amb més precisió el que tens al davant teu que quan ets adult. La primera vegada que vaig tenir aquests pensaments i reflexions sobre el meu germà, va ser aleshores.
Després, hi torna a pensar per escriure el llibre.
I això et fa tornar enrere i adonar-te que part de la màgia de la infantesa és també la ignorància: tu no saps com és el paisatge total. D’alguna manera, tornar a aquest tipus de reflexions és com entrar-hi des d’una gran alçada. És fer-ho des d’un mirall, de lluny, amb una cara petita que et mira, des de l’interior. En el meu cas, hi veia dues cares: la meva i la del meu germà, que ja és mort. Aquesta mirada és un obsequi, el més gran regal que pots tenir. Una de les tristeses de la modernitat és que la gent troba la manera de viure les seves vides sense cap càrrega, unes vides orientades només a les necessitats pròpies. El meu germà em va ensenyar a tenir responsabilitat, a doblar la càrrega i viure, malgrat tot, una vida veritable.
Fins fa no gaire, a la nostra societat les famílies que tenien un fill amb síndrome de Down no ho deien, era un tema que quedava ocult. I encara avui és molt lamentable com ens apropem a la malaltia. El llibre buscava normalitzar-ho?
No només us passava aquí. És molt comú, arreu del món, que la gent se senti avergonyida per qualsevol tipus de discapacitat. Les famílies que tenen membres amb discapacitats tendeixen a sentir vergonya. En algunes cultures fan veure que no tenen aquest problema. Però jo, més que discapacitat, penso en la capacitat que la família té de sentir-se orgullosos del seu fill, sigui com sigui. S’ha de seguir formant els pares, educant. I que la comunitat que els envolta tingui amabilitat. A Long Island, la gent pensava que això era una vergonya, i certament, els meus companys d’escola feien tot el que podien per humiliar-me…. i ho van aconseguir! Tanmateix, jo m’estimava el meu germà, i quan més m’humiliaven, més orgullós em sentia d’ell. I menys ganes tenia de ser part d’aquesta cultura.
Al llibre veiem l’efecte que provoca el fill en les altres persones. És màgic.
Era una de les intencions d’El cens, mostrar la manera com va viure el meu germà, el fet de deixar que les coses siguin per elles mateixes i portar la teva càrrega amb dignitat i elegància. I estimar, més que no pas separar. Agafar les coses complicades i simplificar-les.
M’ha fet gràcia el fragment del llibre on surten, per casualitat, algunes de les normes del cens: “Si et conviden a entrar en una casa, hi has d’entrar” o “no facis mai mal a ningú de paraula o obra”. Hi he pensat quan em deia que li van fer mal, de petit, i penso que funciona com a decàleg vital.
Sí, és així. És un decàleg de principis. Aquest tipus de cens, on els humans accepten tot el que significa ser humà, implica que tothom és alhora l’agent i el subjecte.
Llegint El cens he pensat en Max Porter, en com porten el pes de la càrrega el seus personatges. De fet, ell va dir això de vostè: “Té un talent estrany, una llum que t’enlluerna”. Què en pensa?
El vaig conèixer a Austràlia, en un esdeveniment literari. Ens vam fer amic immediatament. Des d’aleshores, mantenim una relació per correspondència, l’he vist a Anglaterra alguna vegada. I ell ha ajudat que alguns dels meus llibres es publiquessin al Regne Unit. Penso que en Max Porter és un nen gegant.
I vostè?
Jo també [riu].
El llibre acaba amb un recull de fotografies, com a fi documental d’un bon cens.
El llibre és una novel·la, però tampoc ho és del tot. No penso que existeixin les categories. Hi ha llibres, i cada llibre és diferent de l’altre. Quan volem dir una cosa, no ens hem de sentir lligats per la convenció. En aquest llibre, les fotografies són descrites, però també te les ensenyo, al final. I com bé sabem, qualsevol imatge és un pou d’una felicitat impossible d’abastar. Entre la imatge que se’t dona i l’esforç d’escriure-la testimoniem a una persona que està intentant capbussar-se en un pou sense fons.
Com a lectors, també hi fem una capbussada, quan apareixen les imatges.
El meu germà està encerclat pel llibre. No hi és descrit, però existeix gràcies al llibre. Crec que incloent-hi les fotografies es pot obligar el lector a adonar-se de què tracta el llibre. Els llibres d’entreteniment són aquells d’on el lector en surt sense dificultat. I la fotografia, aquí, introdueix un altre element de dificultat afegit. Fins i tot si hem imaginat que el nen del llibre no tenia síndrome de Down, perquè al final la realitat et farà replantejar allò llegit.