The Happening

Cinema de la por invisible

El cinema, com a art més modern, no ha viscut gens aliè a aquesta preocupació innata de l’ésser humà per l’enemic invisible. De fet, des de l’origen, nascut com a fascinació tècnica, com a il·lusió màgica, el cinema es recrea en la força que té aquesta amenaça invisible i en com ens fascina, com a espectadors patidors de mena, addictes a les teories de la conspiració, intrigats per l’essència d’un món que sabem del cert que és insignificant en la grandesa de l’univers. I en la grandesa de tot allò que encara no coneixem.

Aquesta va ser la clau de l’èxit, terrorífic i espaterrant, de La guerra del mons —radiofònica, no pas cinèfila— d’Orson Welles, el director que posaria els fonaments de tot el cinema posterior i que ara ja tenim integrat com a normalitat. Una amenaça invisible que feia por, un exèrcit d’extraterrestres que arribaven a la terra vés a saber amb quines intencions. Un relat perfecte, d’engranatge acuradíssim i creïble. I que, justament, tenia una resolució que ens connecta molt amb l’amenaça invisible dels nostres dies: la fi dels alienígenes, quan ja tot semblava perdut, ve gràcies a un virus. Monstres de l’espai, desconeguts i temibles, fulminats per un virus. Vet aquí l’element que més calfreds ens provoca, a la humanitat, per desconegut, incontrolable i letal, perquè els virus són una amenaça avui en dia, i perquè tenim la certesa que encara ho poden ser més. Per això el cinema ha abordat les crisis víriques, les pandèmies mortals, com a gran element a abatre, com a gran por dels nostres dies.

Tornant al virus primigeni del relat d’H.G. Wells, la primera adaptació cinèfila data del 1953, dirigida per Byron Haskin, amb un èxit fulgurant i amb el reconeixement als premis Oscar del seu curs pels efectes especials, totalment revolucionaris. La trama, però s’allunyava en excés de l’original, cosa que no passava a l’adaptació més reeixida i més reivindicable feta en gran pantalla, la d’un inspirat Steven Spielberg, estrenada el 2005, amb Tom Cruise com a gran i sofert protagonista, habituat a la corredissa, al pànic, a la postureta i a la suor freda. L’apocalipsi com a gènere, en diverses ramificacions.

Cine de contagi

Si parlem de virus i de pandèmies, La guerra dels mons queda en una simple anècdota en comparació a tot allò que el cinema ha gosat explicar. En alguns casos, amb similituds tan increïbles amb el COVID’19 que fan feredat. És el cas de la recent —i estranyament desapercebuda— The Flu (Virus), películ·la sudcoreana estrenada el 2013, disponible a Netflix i dirigida per Kim Sung Soo, que relata la proliferació del virus H5N1, que mata els infectats en 36 hores. El caos i el pànic s’instal·len a la ciutat on hi ha el focus, a només 20 km de Seül. Cal destacar, entre cinema recent, el relat de supervivència i alta tensió que és Llega de noche (2017), on els sobrevivents a la devastació vírica es reclouen en lloc remots on passar desapercebuts… i on ho faran tot per protegir els seus.

En aquest àmbit de pandèmia letal, hi ha dues cites recurrents, d’obligat visionat: Contagi (2011), un clàssic modern de Steven Soderbergh, gairebé un documental de com es propaga una pandèmia mortal, amb totes les fases detallades (contagi, expansió via avió, institucions que volen aturar-ho, pànic entre la població, contagi, etc.); i Esclat (1995), un altre clàssic, dirigit per Wolfgang Petersen i amb Dustin Hoffman com a protagonista, que s’inspira en els fets reals narrats per Richard Preston en un llibre on relata l’arribada accidental als Estats Units d’un brot d’Ebola i la cursa contrarellotge que es desboca per impedir-ne l’avenç.

Els virus i l’amenaça invisible són també protagonistes d’una de les grans pel·lícules de ciència-ficció dels darrers temps, Doce monos (1995), de Terry Gilliam i basada en el curtmetratge La Jetée (Chris Marker, 1962), que ens porta a l’any 2035, on els supervivents d’un virus que ha matat milions de persones es refugien en comunitats subterrànies. Del 1971 és un altre gran clàssic, La amenaza de Andrómeda, dirigida per Robert Wise i basada en la novel·la de Michael Crichton, i que explica com un grup de científics investiga un organisme mortal d’origen extraterrestre que provoca una ràpida coagulació de la sang, resultant letal si es propaga. De tall més realista és la primera pel·lícula dels germans Pastor, Infectats (2009), on quatre amics van a la fuga per esquivar la malaltia contagiosa que ha aniquilat bona part de la població. La carretera i la supervivència són també el leitmotiv de l’adaptació de The road, l’obra apocalíptica de Cormac McCarthy, una obra mestra.

Més enllà de virus moderns, el cinema també ha tractat d’altres més “vintage”, com la pesta. Com a exemple dos clàssics inqüestionables: Pánico en las calles (1950), d’Elia Kazan, on els criminals són portadors de la pesta negra, en una cursa per atrapar els assassins del “pacient zero” i que no es propagui la malaltia; i El setè segell (Ingmar Bergman, 1957), ambientada durant el brot de pesta negra que va acabar amb 25 milions de persones el segle XIV, amb un cavaller (Max von Sydow, recentment traspassat) que es juga la pròpia ànima amb l’Àngel de la Mort.

Ultracossos i d’altres amenaces

L’invisible i el desconegut són, en realitat, la por que paralitza. En forma de virus, d’extraterrestre, de monstre. Del 1978 és La invasió dels ultracossos, de Philip Kaufman, tot un desafiament per a conspiranoics. Abans, el mestre Hitchcock ja ens havia fet passar molta por amb Els ocells, film prodigiós amb éssers coneguts amb comportaments estranys i terrorífic. Què són? Què volen? És la gran pregunta que també recorre la molt reivindicable The Happening, del mestre modern del thriller M. Night Shyamalan, on l’apocalipsi és tan silenciós que arriba… amb el vent! Un crit d’alerta a l’emergència climàtica global, ara tan de moda gràcies a Greta Thunberg. De monstres desconeguts i implacables va l’apocalíptica Un lloc tranquil (2018), on els escassos supervivents —som al 2020!— viuen sota l’amenaça de criatures ultrasensibles als sons. No poden fer soroll.

D’altres exemples són 10 Cloverfield Lane, confinats en uns subterranis per protegir-se d’una presència desbocada; Time of the Wolf (2003), on Michael Haneke explica com una família escapa de la ciutat a la casa d’estiu després d’una catàstrofe ambiental; la magnífica Hijos de los hombres (Alfonso Cuarón, 2006), situada el 2027, amb l’ésser humà al límit de l’extinció. Sense oblidar la bellesa que té en els director la fi del món: de Melancholia (Lars von Trier, 2011), les depressions i el planeta que toparà amb la Terra, a The Sacrifice (1986), darrer film d’Andrei Tarkovski, una contemplació hipnòtica i lírica de la fi a través d’allò que tenim a dins, amb Bach de fons. Sense oblidar-nos de WALL·E (2008), la pel·lícula de Pixar que retrata una Terra aniquilada, plena de brossa, sense vida, o agraint, també, l’humor, en aquestes circumstàncies: amb Seeking a Friend for the End of the World (Lorene Scafaria, 2012) i The World’s End (Edgar Wright, 2013) com a grans colofons còmics. 

Reportatge publicat a El Temps (16 març 2020)