Amb una carrera feta a base de saltar-se normes, de riure’s de tot i d’aventurar nous horitzons –no sempre encoratjadors–, Terry Gilliam pot presumir d’haver estat l’agent americà dels Monty Python, de ser un director de culte i d’aparentar ser una persona normal. Autor d’obres com El Rei Pescador (1991), 12 Monos (1995), L’Imaginari del doctor Parnassus (2009) o Tideland (2010), va ser amb una brillant faula de ciència-ficció distòpica que va guanyar-se el fervor de milers de fans àvids de noves maneres d’explicar el món. Aquella Brazil (1985), basada lliurement en el 1984 de George Orwell i protagonitzada per Jonathan Pryce, Robert DeNiro i Bob Hoskins, va furgar en la misèria d’una futura societat estancada, privada de llibertats individuals i amb el rerefons del terrorisme de guerrilles.
I així, com qui no vol la cosa, assumint un rol de “visionari dissortat”, Gillian desplega un extens catàleg: caòtic, genial, controvertit i sense pèls a la llengua. També malastruc, és cert. La fama i els fets el precedeixen, i en fan més gran l’aurèola de mite que viu allunyat de l’stablishmentconvencional. La seva particular adaptació d’El Quixot (amb Johny Depp com a Sancho Panza) encara espera una nova oportunitat, després d’acumular totes les desgràcies possibles en un rodatge malèfic (immortalitzat a l’esplèndid documental Lost in La Mancha, del 2002). Però res comparable a la tràgica mort, en ple rodatge, de Heath Ledger, l’actor protagonista de L’imaginari del doctor Parnassus, substituït per un triumvirat d’actors (Jude Law, Collin Farrell i Johnny Depp) que feien possible l’impossible.
Viure-ho o fer-ne la foto?
“A The Zero Theorem volia representar com internet es relaciona en les nostres vides”. El món evoluciona, i són les conseqüències de la deriva de l’evolució allò que Gilliam vol que ens preguntem mentre avança el metratge. “Estem massa pendents de fer la fotografia i ens oblidem de viure el moment”. Els punts de contacte amb Brazil són evidents, encara vigents gairebé 30 anys després. “Sí, però en aquella pel·lícula el personatge que interpretava Jonathan Pryce es torna boig”, un final molt diferent per a la pel·lícula que presenta a Sitges. “Aquí no volia donar mastegat el final. És obert a la interpretació de cada espectador. El que tinc clar és que parlem d’un món virtual que és manejable: però ens hem de preguntar si aquest món val realment la pena”. Internet ens fa estar més a prop, o ens separa més, encara? “Siguem clars: internet només serveix per xafardejar i per al porno. I la resta, que és molt més petit, és el que de debò importa”.
El sentit de la vida
“Hi ha qui diu que The Zero Theorem és futurista, però no és ben bé així”, assenyala. En tot cas, l’obra sí que es recrea en un futur proper i planteja alguns dubtes existencials. El sentit de la vida n’és un. “Jo encara no l’he trobat”, diu, “per això continuo fent pel·lícules, amb l’esperança que alguna me l’ensenyi”. Potser no és gens casual que el darrer film que va fer amb Monty Python fos, precisament, El Sentit de la vida (1983), una història d’episodis feta a base d’esquetxos rodons. “Em sorprenc quan miro enrere. Vull pensar que la meva manera d’escriure els guions no ha canviat amb el temps, però haig de reconèixer que sí que ho ha fet. Deixar els Monty Python em va fer adonar que el món de la direcció era molt diferent a com treballàvem. Nosaltres només necessitàvem una localització. Però, al cinema, els actors reben indicacions i, sorprenentment, les segueixen!”. L’èxtasi. “És increïble! Als actors els agrada saber que, com a director, ho controles tot i que saps què fer en cada moment. És per això que no obro gaire la boca quan treballem”.
Ser part del públic
Una de les coses que caracteritza Gilliam és que sempre aconsegueix treure registres sorprenents dels seus actors. A la seva darrera pel·lícula compta amb la presència de Christopher Waltz, vist a les dues darreres pel·lícules de Quentin Tarantino, “i a qui no volia donar-li massa indicacions, perquè és un actor fabulós”. Només li va fer petites anotacions per evitar que sortís “tan seriós com sempre apareix” en els seus treballs. “Li vaig dir que fes com si fos una barreja entre Marylin Monroe i Judy Holliday”. Gilliam no pot evitar reconèixer que és molt acurat en la selecció d’actors. “A mi m’agrada sentir-me part del públic quan veig treballar els actors. M’agrada ser físicament a prop d’ells”. I a The Zero Theorem això era més fàcil que mai, “ja que tot passa en una capella i ho teníem tot sota control”.
Un retorn al conservadorisme
Recentment s’ha conegut que es farà una adaptació per a la televisió d’un dels grans èxits comercials de Gilliam, 12 Monos. Preguntat pel projecte, el director afirma que no en sap res de res, ni ho vol. “No en tinc cap control i no penso ni un minut en aquesta adaptació. Sé que no serà millor que la pel·lícula, això segur. Va funcionar en el seu moment perquè teníem un bon guió, malgrat que els estudis no sabien què fer-ne. Ara bé, no descarto que tingui una millor direcció, això sí que podria ser”. I Gilliam protesta, amb incredulitat, pel retorn al conservadorisme. “Vivim una època molt new age, on es torna a adaptar la història de Moisès! És un retorn al fonamentalisme. No us estranyi que, als EUA, arribin moltes adaptacions de la Bíblia”. No es resigna, malgra tot. “Això no vol dir que siguin millors que les adaptacions de la Marvel. O sí”.
Font d’inspiració per a noves generacions
“Abans veníem d’una època amb directors com Buñuel, Fellini o Bergman. Però ara, tot el que veig és d’un contingut molt limitat. No veig res que m’inspiri i costa molt trobar idees fresques”. L’excepció, segons ell, és la sorprenent Let the right one in (Thomas Alfredson, 2008), una pel·lícula de vampirs que explica una cosa vista mil i una vegades, però des d’un punt de vista no explorat abans. “No dic que el que veiem no sigui bo. Però, on coi són les idees noves?”. I no hi ha resposta, mentre parla tal com dirigeix, a cops de geni, de manera fantasiosa, de vegades brillant, de vegades només a pinzellades. Com aquell Quixot que mai va poder ser, com un boig que té els moments de lucidesa precisos per allunyar-se del seu propi personatge. “Ara que ho penso, potser no hauria d’acabar-lo, El Quixot”, diu, en veu alta. “Que sigui incomplet em fa mantenir en acció i em fa fer altres projectes”. Amb la mateix passió que entoma qualsevol pèrdua, qualsevol renúncia i qualsevol futur que mai no serà millor. Perquè, malgrat tot, Terry Gilliam encara té moltes coses a dir, a patir i a denunciar.