Vam créixer, feliços, en una època d’esplendor on Superman triomfava i Lex Luthor fracassava. La premissa era simple: els superherois fan el bé, els arxienemics fan el mal i cal que els dos lluitin per poder tornar a restablir l’ordre de les coses. La lluita és dura, llarga, però sempre guanya el bé. També és cert que, d’ençà del 2001 –data que Kubrick i Arthur C. Clarke marcarien de manera visionària al calendari de la humanitat–, sabem que el món no és ben bé així. Ni els bons són mares-tereses-de-calcuta, ni els dolents tan cabrons. O, dit d’una altra manera, ja no sabem què és veritat i què mentida, perquè l’autenticitat viu soterrada per quilos de brutícia immoral, de contrasentits, de decepcions, de fracassos.
És fàcil entendre que hi hagi certa preocupació per un món on ja no és gens clar que siguem feliços. Necessitem saber que els herois també són fràgils, iracunds i mesquins. Que el seu poder els crea turment i inseguretats. M. Night Shymalan va fer un retrat magnífic d’aquesta figura realista que creix en paral·lel a la confrontació del seu contrari. Unbreakable (El Protegido, 2000) va suposar un torpede a la línia de flotació. Pel mig, moltes i interessants aportacions a l’univers de la incredulitat anti-Marvel i anti-DC: Kick-Ass (Matheew Vaughn, 2011), Super (James Gunn, 2010) o la meravellosa Scott Pilgrim vs. the World (Edward Wright, 2010), per dir tres exemples recents.
Fins arribar a Chronicle, una petitíssima meravella signada per Josh Trank que esmicola del tot la convenció de l’arquetipus. Chronicle ens explica com evolucionen l’heroi i l’antítesi, simètricament, des d’una ànima complexa i plena de desviacions i angoixes. També mostra el terror d’un segle que no ha començat del tot bé, i la pugna entre l’univers adolescent i la formació de la personalitat en un entorn ple d’estímuls hiperventilats. Això sí que agafa l’esperit real de la vida, i això sí que ens fa creure que poden haver-hi poders increïbles. Tant com per comportar una grandíssima responsabilitat.