El procés traumàtic que representa una separació necessita les argúcies de la mentida per poder fer funcionar els seus mecanismes de destrucció. És la lògica perversa de tota fi. Tots els personatges de Nader i Simin, una separació (Asghar Farhadi, 2011) necessiten aquesta mentida per no haver d’explicar, per no haver de mostrar, per no haver d’assumir davant el món allò que són. Tots els personatges s’amaguen rere la porta entreoberta de la seva pròpia certesa, perquè tots tenen un per què i una raó íntima per fer el que fan.
Asghar Farhadi, director de Beautiful City (2004) o A propósito de Elly (2009), dota Nader i Simin, una separació d’un ritme implacable que no deixa opció a les mitges tintes o al retoricisme. Bona part del metratge és la successiva filera de retrets i arguments que s’ofereixen als jutges que dictaran sentència. Però l’única sentència possible és la de teixir nosaltres mateixos, espectadors i autèntics jutges, la conclusió d’un món íntim que s’esfondra. Cada nova porta que s’obre i es tanca és la contemplació d’una realitat sense maquillatge, el retrat en cru d’una societat i d’un moment. Cada canvi de pla maquina una caiguda sense escapatòria que podria ser la nostra pròpia caiguda.