Jeanne i Simon Marwan són bessons. La fi dels dies de la seva mare farà que no oblideu mai aquests rostres ni aquests noms. Mai deixareu de pensar en la capbussada, ferotge, que fan en l’enteniment de la realitat, que no és altra cosa que acceptar un passat que els ha de guiar cap el seu propi futur. Incendies (Denis Villeneuve, 2011) no és una pel·lícula interessant i prou. És imprescindible, amb totes les lletres, amb tots els fotogrames, i amb tot el pes possible del cel·luloide.
És una mostra, crua i valenta, del compromís estètic que va de la mà amb l’ètica. Un artefacte esclatant i ple de llum en uns terrenys de foscor terriblement amarga. És una baula que refà un diàleg amb la vida amagada, amb la realitat que no sabem ni volem pas saber on coi s’amaga (la vena als ulls, allò tan occidental). És més un retrat de nosaltres que de la víctima i del botxí. És una ridiculització del nostre benestar, més que no pas una instantània social del món on passa l’acció. De fet, això no importa. On passa? Però, passa, oi? En aquesta bestreta d’horror tots els marcs són sobrers.
Simplement és una pel·lícula necessària, un producte complet i total, perfecte, angulós, simbòlic, reflexiu, actiu, contundent, antiretòric, letal. I una llarga llista d’epítets èpics que us haurien de remoure l’ànsia de veure-la. Definitiva. Que no us diguin que tracta amb certa condescendència moral allò que passa. Ressalteu, amb emoció, la gran composició narrativa de Villeneuve i la gran feina de tots i cadascun dels actors. I, si pot ser, permeteu-me, avui, aquest atac de floridura. Avui que la nostra realitat és, més que mai, un incendi.