Es pot recuperar una vida en el lloc on va quedar estroncada? Segur que molts hem fantasiejat amb la possibilitat de fer tabula rasa, de tornar on vam ser feliços, d’esborrar tot el dolor i mantenir l’energia imparable de l’exaltació primera. Ventura Durall, productor, guionista i reconegut director de documentals com El perdó (2006) o Els anys salvatges (2013), retorna a la ficció després de Les dues vides d’Andrés Rabadán (2008) amb L’ofrena, un drama intimista vestit de tragèdia grega i amb personatges dolorosament esquinçats per un passat que no els deixa avançar, ni viure.
Estrenada el 18 de setembre en plena restricció pandèmica, L’ofrena sembla que vulgui explorar aquest estancament provocat per la incomunicació forçosa on ens hem vist abocats. De fet, és aquesta incomunicació el gran eix que mou l’acció, poblada de personatges que amaguen coses, que defugen responsabilitats, que no diuen el que senten, o bé que ho diuen malament, i massa tard. Tot comença amb l’arribada d’en Jan (Álex Brendemühl), que entrega una caixa misteriosa amb un missatge per la Rita (Verónica Echegui). El seu pare ha enregistrat un vídeo abans de suïcidar-se. Hi ha un comiat, unes disculpes i un penediment. Caldrà tenir-ho present, no només pel viatge circular que suposa en la trama, sinó també pel nom de l’empresa “Ulysses Chest”, tal i com es diu el càmping de l’adolescència, “Ulisses”, fent de l’Odissea una presència constant al guió.
Amb uns primers compassos que semblen situar-nos en laberints psicològics més orientats al thriller, de seguida veiem quin és el rumb real de L’ofrena: la intimitat del dolor, del secret i de la ferida del passat. Un drama construït en dos temps: la història d’un amor d’adolescència que no acaba bé, marcat a foc en la vida dels dos protagonistes —per mitjà de flashbacks— i l’intent d’ell, anys després, per fer que els camins es redrecin i es tornin a creuar. Tres punts de vista —Jan, Violeta (Anna Alarcón) i Rita— que acabaran confluint en un mateix punt. Tres personatges contundents en cada interpretació, amb un passat que els tenalla i determina. Tots tres sense esperança, però a la recerca, malgrat tot, d’una segona oportunitat que els redimeixi.
L’ofrena té gust pel detall simbòlic. N’és un mèrit del guió —reforçat també per aquestes històries que s’expliquen, com rondalles a la manera de Xahrazad— i de la bona feina compositiva de la fotografia, signada per Alex García. Si ho sumem a unes interpretacions d’alta intensitat, podrem esquivar alguns tòpics previsibles —el bany nocturn dels joves, algunes rèpliques i situacions— i degustarem com creix la història i com les peces del trencaclosques encaixen i ens porten a un final rubricat en la mirada del Jan, tot un desafiament. Perquè “la mort també pot ser una ofrena”. I perquè fer-se gran deu ser prendre consciència que no, no es pot recuperar una vida en el lloc on va quedar estroncada.