Compromesa, continguda i alhora tan viva com ho era a Júlia Ist (2017), l’inici de Creatura sembla establir una continuïtat dialèctica amb el final del seu debut com a directora, culminada amb la sensació d’ofec d’una tornada a casa, quan saps que alguna cosa ha canviat i no hi ha marxa enrere. Un nou espai molt semblant al desordre de la llar, també retrobada, on la Mila (Martín Gimeno) s’instal·larà amb la seva parella (Oriol Pla) a l’Empordà, en l’intent de reconnectar amb el cos i entendre el perquè de la pèrdua de desig, mentre revisita experiències de la infantesa i l’adolescència.
El viatge posa el focus en la qüestió física i palpable (també en l’absència de contacte, com veiem en la relació amb el pare —Àlex Brendemühl—, en una constatació atàvica dels patrons de gènere masculins que es refermen en l’autoritat), en els sotracs que alerten del desgavell amb coïssors vitals (la urticària que pateix la protagonista, quan el desig no troba un vial de sortida), però també en l’entesa amb la pulsió íntima, en la reconciliació amb una mateixa, en un procés on, a través de l’artificiositat que marquen les lleis del cinema, veiem com la vida esdevé matèria orgànica, batec abstracte, pell en primer pla.
Mila, interpretada en diferents edats per Mila Borràs, Clàudia Dalmau i la mateixa Elena Martín Gimeno, ha entomat moltes capes de repressió de baixa intensitat, latent en cada acció, tan fatal en la formació de tu mateixa. Ella no ha estat mai una temerària, però el context prou que s’ha ocupat de fer-li veure que hi havia coses que no podia sentir, fer o viure amb la naturalitat amb què es manifestaven. Són els altres (homes, en majoria) qui jutgen, imposen i frenen les erupcions innates d’una sexualitat que et construeix com a persona.
Guanyadora del premi a Millor pel·lícula europea a la Quinzena de realitzadors de Canes i de guió molt ben trenat (cosignat amb Clara Roquet), Creatura fa picades d’ullet al cinema de gènere i de concreció identitària com Thelma, de Joachim Trier, i també a la relació mare-filla i els lligams que ens tenallen, amb l’aparició —fugaç, però amb pes— de Vincles ferotges, de Vivian Gornick.
A mig camí del cinema i del teatre, de la direcció, creació i interpretació, Elena Martín Gimeno ja és –l’obra parla per si mateixa– un dels noms més talentosos i enlluernadors de l’escena catalana actual. Amb Creatura s’atreveix a esbocinar prejudicis solidificats per la conjectura social, en la demostració que som davant una creadora de llarg recorregut i disposada a provocar-nos el sacseig que ens reconnecti amb allò que havíem oblidat que podíem ser.
Enllaç de la crítica al setmanari El Temps
