Hi ha una vida possible lluny de l’estirabot incendiari, de l’agror permanent o de l’insult fàcil que s’escampa a través de les finestres de la comunicació d’avui en dia. Hi ha l’opció de viure lentament i en calma, d’anar fent, d’aïllar-se del soroll i de la megavelocitat de la modernitat, de sentir-se en pau amb un mateix i, sobretot, de donar la pau als altres. La directora Marielle Heller, bregada en la direcció de sèries com Transparent o films tan pletòrics com el debut The diary of a teenage girl (2015), no dubta en l’aposta: val la pena fer un esforç per alentir revolucions, sense estridències ni crits. Parlar menys, escoltar més.
Així és la gens efectista A beautiful day in the neighborhood (estrenada a la nostra cartellera com Un amigo extraordinario), totalment conscient d’anar a contracorrent i de contrastar amb el ritme frenètic que trinxa vides, il·lusions i alguns valors primordials. De ser bonhomiosa i pacient en una era on el camí de l’èxit passa per altres llocs menys agradosos. Tal com va ser la vida de Fred Rogers, una figura televisiva llegendària als Estats Units i poc coneguda a la resta del món que interpreta brillantment Tom Hanks, en un paper que li va valer la sisena nominació a l’Oscar.
Educador i titellaire, Rogers va ser el conductor del programa infantil Mister Rogers’ neighborhood (El veïnat del senyor Rogers), emès a la televisió pública entre el 1968 i el 2001. D’estil pausat i respectuós, amb un món propi de veus i personatges, sempre amb la icònica rebeca vermella, va deixar petjada al llarg de 912 episodis i 31 temporades. La pel·lícula es basa en ell i en el seu llegat, i s’inspira en l’article que va escriure Tom Junod —al film amb el nom de Lloyd Vogel (Matthew Rhys)— per a la revista Esquire el 1998. Superades les reticències inicials al personatge i a l’encàrrec, Junod n’escrivia les bondats d’una persona com Rogers, amable i empàtica, que acabaria sent un gran amic i que en aquest film esdevé només l’ham per explicar una història de silencis i orgull entre un pare i un fill incomunicats. Cínic i polèmic, Vogel retroba el pare al casament de Lorraine, la seva germana. Amb la mort de la mare com a episodi irresolt, lluny d’apropar els personatges, la coincidència fa sagnar ferides que mai s’han tancat.
La resta, una trama plena d’obvietats, certament. Però explicades amb la mesura i la sensibilitat de qui sap que la forma és part del discurs, amb una directora atenta al detall i al muntatge, i que sap extreure or del duel entre Rhys i Hanks, un combat que parla més de nosaltres —acostumats a una realitat que s’alimenta del soroll decibèlic, de la confrontació constant, de la mentida— que d’ells dos. Amb agraïts moment musicals, amb un Hanks que ens guanya amb un simple gest postural i una veu impostada, amb la inserció dels decorats reals a la pròpia història. I amb el triomf rotund de qui no vol tenir sempre la raó.