La proesa que sempre definirà Shyamalan serà la superdotada habilitat per fer visible l’element més inquietant que mai no és a la vista, amb el mínim desgast narratiu possible. A base de cops d’efecte de (meravellosa) fira de poble, l’autor vesteix una obra autoirònica i autoreferencial, molt més poderosa que qualsevol d’aquests intents de semblar més místic que la capa de Superman que l’han portat al desastre, tant el comercial –una trencadissa– com el creatiu.
Amb The visit, l’excusa és tan cafre que, fins i tot, fa riure d’entrada: una família de postal que queda destruïda per una serra mecànica en forma de paròdia. Divertidíssima, maquiavèl·lica i càndida, un film de pressupost sota mínims (per obra i gràcia de Blumhouse i Jason Blum) que demostra que Shyamalan no ha desaparegut. Al director de The village o Unbreakable li va el ring, la curta distància, el matís.
Això és The Visit, una exploració del món subterrani en un món ple de subtileses, d’humor, de terror, de la por més elemental i efectiva. Una bajanada on tot –com passa també als grans films de Shyamalan– manté la lògica inescrutable que dicten, sempre i tothora, els personatges.