Per menor glòria del “hype”, The Interview no supera el tràngol de sobreviure als seus efectes col·laterals. Prohibida pel règim del gran-líder-dictador a qui assassina en la ficció, la fogosa publicitat de la censura només li juga a la contra: ni li calia tanta expectativa ni tanta promoció, ni la pel·lícula aconsegueix ser més que un simple joc d’humor que intenta semblar épouvantable i que es queda a mig camí del que voldria ser.
No es pot negar, però, que la jugada és un encert de la maquinària “quinqui” de Sony Pictures: fer una campanya trituradora a partir d’un ciberatac amb tints conspiroparanoia adolescent. I, així, justificar la mala bava descafeïnada d’una història que només sap provocar en la sinopsi i que es queda en un simple tràiler efectista que no arriba enlloc. Ni la censura era això, ni els enfants terribles són tan poc creïbles com aquestes caricatures d’humoristes que viuen al límit de l’escatologisme infantil i de l’acudit de bar.