The Avengers, first round

The Avengers: el pla perfecte

The Avengers és una fascinació visual que ens deixa bocabadats, una tècnica esclatant feta divertimento, la reunió de totes les puntes de llança de Marvel, que viu una segona joventut gràcies als rèdits d’aquestes adaptacions d’enginy superlatiu. És un màquina precisa d’entretenir, que sap barrejar l’acció de manual èpic amb un humor ajustat al lluïment dels personatges. És, per sort dels mortals, un elèctric catàleg de superherois que han sabut conservar la pròpia personalitat. És la constatació d’un nou camí que sap reunir diferents trames en benefici d’una pel·lícula aglutinadora, d’un espectacle on tot ha de petar sense mitges tintes, un artefacte comercial que aixopluga i clou diferents trames obertes en anteriors personatges, històries i productes.

L’operació de Marvel Studios ha estat brillant: han sabut fer marca, han assumit el control dels propis mites, i han administrat aquesta renda de manera intel·ligent. L’inici de l’aventura, amb el doblet format per Hulk (Louis Leterrier, 2008) i, sobretot, Iron Man (John Favreau, 2008) ja va indicar que les coses s’estaven fent bé. El van seguir la segona part del multimilionari Tony Stark -que en mans de Robert Downey Jr. és dinamita pura- i la primera del Capità Amèrica (Joe Johnston, 2011) i Thor (Kenneth Branagh, 2011).

Ara, The Avengers és la gran pel·lícula que tots ells esperaven, ampliada per unes interpretacions que han afegit a cada personatge el rampell d’excepcionalitat que necessitava. Joss Whedon demostra que la història no li anava gran i que es pot unir un supergrup sense fer un pastitx indigest. El pla perfecte: la pel·lícula que Marvel, i nosaltres, havíem somiat.