Etiqueta: Distopia

  • El hoyo: Podria no ser una simple ficció

    El hoyo és una d’aquelles pel·lícules menudes, valentes i enginyoses que estaven condemnades a ser un èxit. Històrica triomfadora al festival de Sitges —és la primera pel·lícula de producció espanyola que guanya en els darrers 25 anys i la primera obra amb producció catalana que ho fa en tota la història del certamen—, el debut…

  • Dawn of the planet of the apes | El simi és un home per al simi

    Dissortadament oportuna, la faula del desvetllament del Planeta dels Simis no és només l’epopeia dramàtica que vol alliçonar sobre les misèries de l’home del futur. Lluny dels arguments de la distòpia, la història d’aquest present ja és pou plena d’homes, de simis i de llops famèlics. Anomeneu-la conflicte de Gaza, invasió militar preventiva, dany col·lateral…

  • The Purge: una distopia menor

    Sense pretensions i sense cops d’efecte realment vàlids, The Purge fonamenta la seva promocionada proposta de cine de baix presuspost a través de dos actors solvents —un anodí Ethan Hawke i una revaloritzada Lena Heady— i, sobretot, a través d’una molt bona premissa que agafa la distopia com a coixí escènic per tal d’explicar una història més (bla, bla) sobre els límits…

  • El món s’esfondra. La utopia de l’apocalipsi

    Prediccions, profecies, visions, cants i epopeies ho diuen des de l’antigor, i tot sembla indicar que sí, que el món va, inexorablement, cap a la deriva. La ruptura definitiva amb la bonança, amb els feliços anys de la prosperitat on hi havia herois i mites, on semblava que cap de nosaltres podria ser vençut, va…

  • The Hunger Games: massa fam, poc joc

    Crítica descarnada a la televisió de l’espectacle que ha convertit els reality shows en una lluita per la supervivència de monstres catòdics. Posada en escena sòbria, d’ambient futurista distòpic i enginyosament creïble. Protagonistes en plena adolescència que saben trobar un lloc adient en el requadre escènic, amb el mèrit d’una bona protagonista, Jennifer Lawrence. Una…

  • Escenaris que mai no podran ser millors

    Escenaris que mai no podran ser millors

    Ja fa temps que vam deixar de creure en utopies, en llocs on tot era millor i on la felicitat era possible. Ja fa temps que les realitats alternatives que ens entestem a imaginar ens indiquen que no hi ha res a fer. Que no, que el futur no podria ser més bo, que les altres…

  • Melancolia i perplexitat global

    Melancolia i perplexitat global

    Tot comença amb un epíleg que fa de pròleg. Imatges bellíssimes, de força magnètica, d’harmonia inexorable. I Wagner abraça, i remou coses que deuen voltar mons que van, inevitablement, cap a la destrucció. Melancholia s’apropa, amb una òrbita inestable. Una boda posa sobre la taula les peces d’aquesta defunció en moviment, d’acord amb la bellesa…

  • Els simis i una artesania de gran factoria

    Semblava innecessària una preqüela de The Planet of the Apes (El Planeta dels Simis, 1968), la meravella de Franklin J. Schaffner. Semblava innecessari trencar la fita, la faula, el gran final de la primera de les pel·lícules d’una saga estirada al màxim, com en el seu moment també van semblar sobreres les pel·lícules que van…