Etiqueta: Bradley Cooper

  • Maestro  L’estiu va cantar en mi un instant

    Maestro
    L’estiu va cantar en mi un instant

    L’estiu va cantar en mi un instant: Bradley Cooper dirigeix el biopic sobre Leonard Bernstein

  • Joy: El somni americà de Jennifer Lawrence

    David O. Russell té una tendència habitual a fer pel·lícules amb una poc dissimulada autoestima, fets des de la consciència d’agradar i, sobretot, d’agradar els grans factòtums que mouen els fils dels grans premis de la indústria. Des que va dissenyar l’encomiable The fighter (2010) fins a La gran estafa americana (2013), la seva filmografia…

  • Dels vuitanta a la galàxia sencera

    Del 1988 a l’esclat d’un univers volgudament generacional. Així és el viatge lleuger i hiperespacial que ens permet fer Guardians of the Galaxy, ple de tics que recreen el cartró-pedra de Flash Gordon i el seu pulp-interruptus, que reivindiquen sense complexos l’space opera i que asseguren, sense dubte, que és el moment d’aquella generació que…

  • La sofistificació de l’engany en temps de murris

    Feta amb la convicció de ser una pel·lícula important, American Hustle mostra un David O. Russell que gaudeix fent aquest tipus de cinema, de discurs sofisticat, fent possible que la digestió sigui al ritme i amb la pausa que vol, i valent-se d’un ambient impostat i molt agraït. American Hustle agradarà tota mena d’espectadors, malgrat les dobles lectures i les capes…

  • The Hangover Part III: adéu, fórmula?

    Error. Un dels plaers culpables dels darrers temps ha estat celebrar —amb gust— les dues primeres parts de The Hangover. Però jo, com Dupond i Dupont, encara diria més: aquestes dues primeres parts són l’èxit d’un humor que es va saber mantenir sorprenent i fresc, malgrat que The Hangover Part II ja es limitava a repetir el cliché i…

  • La fórmula de la ressaca

    Todd Phillips coneix la fórmula, aplicada en el seu punt àlgid a The Hangover (2009) i desenvolupada amb encert a les dues obres posteriors, Due Date (2010) i aquesta The Hangover Part II (2011). La fórmula és clara i molt efectiva. No té trampes, i sí dosis d’enginy, una tirallonga de bons gags, cinisme, irreverència,…