Esteve Plantada

Etiqueta: Antonio Banderas

  • Autòmata: D’ànima automàtica

    A tocar de la màcula esteta d’Eva, l’Autómata de Gabe Ibáñez i Antonio Banderas gravita al voltant de l’obra de Kike Maíllo, a cop de geni, aprofitant el mapa d’un futur proper reconeixible, però amb més encert en el gest i en la fredor que no pas en la inquietud. D’atmosfera contundent, verídica i polsegosa,…

  • The expendables 3: Estralls de l’old-fashioned school

    “Sou velles glòries que aneu de paios durs”, com si les arrugues no es poguessin dissimular. El que no es pot dissimular és la manera de passar-s’ho bé –Harrison Ford inclòs– i l’encert d’haver recuperat el sense-sentit total de les pel·lícules més infames de l’era Stallone-Schwarzenegger per ser capaços de reivindicar una dècada d’herois anabolitzats,…

  • Los amantes pasajeros i la descompressió asèptica

    Un discurs estètic –i ètic– tan exacerbant, minuciós i aspre com el de Los abrazos rotos (2009) i La piel que habito (2011) –dues de les millors obres del darrer Pedro Almodóvar, aquell que ha acabat per ser precís, tallant i clarificador des d’una mirada compungida i freda–, necessitava, per força, una descompressió innòcua, una…

  • Existeixo, estranyament

    Existeixo, estranyament

    Sublim o ridícula. Dubitando deritante percipimus. Més enllà d’un paisatge de fílies i fòbies, de desconsideracions superficials i d’abraonades mostres d’amor incondicional, deixem-ho clar: Pedro Almodóvar frega gairebé sempre l’excel·lència, per saberut i per singular. Per bé i per mal. La piel que habito (2011) és un fill bord, conscient de la seva condició, escrit…