Quin és el primer record que atresoreu del Cineclub de Granollers? Quina la vostra pel·lícula iniciàtica? Quina la connexió amb una sala tan especial? Quines històries us van marcar per sempre i sempre aniran associades a aquest lloc? Si tiro enrere, en un viatge frenètic per la memòria emotiva, en el meu cas ¿potser seria la cursa del Grand Prix a la muntanya dels invents, amb l’emoció de l’enginy? O les tantes i diverses sessions escolars a l’antic Cercle Cultural de La Caixa? O aquell vespre, de trajecte inquietant, riu avall, amb La nit del caçador i un implacable Robert Mitchum (love / hate)? O els esquitxos sanguinolents de pànic de Deixa’m entrar, mentre alguns espectadors abandonaven la butaca? O el nus a la gola, inesborrable, del talent portentós de Denis Villeneuve amb Incendies? O Jarmusch, Yimou, Guediguian, Duris, Ozon, Deneuve, Sorrentino, Laurent, Recha, Lacuesta, Serra, Ballús?
No és fàcil triar. Però, d’entre tots aquests instants, el primer moment de fer «meu» el Cineclub em porta al 1997, amb 18 anys acabats de fer. Recordo comprar l’entrada, menuda, escapçada a la porta amb un gest sec de canell. Guardar-la a la cartera, per a la col·lecció d’altres entrades menudes escapçades. Seure al lloc que aviat seria el «meu» lloc. I començar el viatge, tot veient lliscar les línies d’una carretera, mentre acompanyo un director portugués (Marcello Mastroianni) i un actor francès (Jean-Yves Gautier) a fer el Viagem ao Princípio do Mundo. Ells dos, amb un equip humà de rodatge mínim, viatgen en monovolum per Portugal, fins arribar al poble natal de l’actor, que comença a recordar el pare mort, fa ja molts anys. La fiblada em duraria dies, entre records i memòria, de conversa en conversa, de trajecte en trajecte, amb el pas del temps i la recerca de la identitat com a fils eterns. La pel·lícula la signava Manoel de Oliveira, aleshores a punt de fer noranta (!) anys. No en sabia res, jo, d’aquell director que em va sacsejar de dalt a baix. I penso on hauria desvetllat, si no al Cineclub, tantes connexions, tantes línies temporals, tants pensaments sobre el fet de sentir-se viu, de vibrar, de crear, de recuperar el fil de la vida viscuda i somiada?
Aquest llibre que teniu a les mans és justament això, el tirabuixó que fa el pas del temps amb tot allò que hem viscut i somiat, amb la memòria i els records que ens fan ser qui som, i amb la mirada posada en els anys que vindran. És una mostra de la feina feta al llarg d’aquests 75 anys pel Cineclub i, sobretot, per la gent que fa el Cineclub. Honor i glòria, a totes ells: amb la humilitat de ser-ne apassionats i de fer bé la feina, ja sigui vestits de voluntaris, taquillers, programadors, conductors, entusiastes conversadors i, en primer i darrer terme, espectadors. Dividit en dues parts, a la primera trobareu els fets i gent d’una història que emociona per la delicadesa, solidesa i persistència. Una història repassada dècada a dècada, amb coneixement de causa, amb rigor, i que és signada per dos del grup d’incombustibles i insubstituïbles «cinecluberos de-tota-la-vida»: Lambert Botey i Ricard Caussa. La segona, amb 14 retrats i 14 anècdotes de persones vinculades al cineclub des de tots els punts de vista, que conformen un llibre únic, d’autoria compartida —com a essència del mateix Cineclub—, amb el pes de tanta història, però, també, amb el testimoni de la renovació, ja una realitat vigorosa en aquesta nova llavor que germina, amb força i ben arrelada, al cor de la Crida Edison i del Cineclub Jove.
Passeu, acomodeu-vos bé, llegiu. El Cineclub de Granollers és una d’aquelles històries boniques que expliquen moltes coses d’un lloc i de la gent que hi viu. Només podem desitjar, amb força, que continuïn la vida i el cinema a la nostra sala, a través d’encara més somnis i cinefòrums, més entrades escapçades i visions. Amb viatges únics que ens facin tornar, sempre, al principi del món, aquell lloc on som feliços i on vam creure que el món era, tot sencer, per a nosaltres.
Pròleg del llibre «75 anys del cineclub de l’Associació Cultural de Granollers»