Hi ha bèsties, pertot arreu i en circumstàncies ben diverses, que són especialistes en l’art de l’escapatòria. Però aquest llibre no parla de corredisses, fugides o llambregades frenètiques, sinó de l’art de callar, de restar mut, de no dir i no poder-ho dir, en la realització màxima de la prudència, en la màgia infravalorada de la discreció. Parla de triar el moment, de fer-se transparent, de no gosar ser ni gosar dir, de viure entregat a la contenció poètica, com si fos una llei de vida. Dir o no dir, aquest és el dilema. Fer-se corpori o translúcid, mentre ens ressona en tota la passió de l’existència una pregunta: Què callem i què diem? Per què ho fem, en tot cas? Per què fem que hi hagi vides i existències que perdurin en el batec immemorial de la mudesa? Per què gosem desaparèixer?
En qüestions de negació autodefensiva —i paradoxalment reafirmadora—, cèlebre és l’engany que ordeix Odisseu per escapar dels ciclops, quan entra a la cova de Polifem i s’afarta de formatges i d’altres menges. Massa agosarat —tal com el decòrum olímpic demana—, l’heroi i els seus homes són sorpresos pel monstre, tan temible com potiner i curt d’oratòria. Després de deglutir homes i pasturar el ramat, l’heroi li ofereix vi. Aleshores sí, amb les facultats intel·lectuals encara més minvades, el gegant d’un ull li pregunta com se diu. I Odisseu aconsegueix, amb la resposta, la salvació: «el meu nom és Ningú». Així és com, quan Polifem —ja sense ull— demana ajuda als altres ciclops i aquests li pregunten qui és que et vol mal, ell diu: «Ningú em vol matar amb engany i amb la força».
Uns quants segles molt més enllà, escriu Antoni Clapés en un dels versos d’A frec (Cafè Central, 1994) que «Només l’absència / deixa empremta». L’absència conscient de ser-hi, la desaparició del pensament, la translació del cos en idees i sensacions que expliquen què som i com afrontem cada passa feta en cada moment de la vida. Tal com exercí l’heroi d’herois, amb l’enginy de no ser ningú, d’aconseguir la invisibilitat amb el poder de la paraula, Laia Pujol («ser els ulls tancats d’un escamot, / la sang d’un grup que no té cara.», escriu), desplega un viatge d’una arquitectura precisa, viva, viscuda, pensada i plena d’estímuls, que porta per nom Les bèsties mudes, poemari guanyador del premi Joan Duch per a joves poetes.
A Les bèsties mudes, la investigació de Pujol —a qui escau molt bé la indumentària d’investigadora, abillada amb tota mena d’eines, fascinada per la recerca més que pel guany— versa sobre la timidesa. No pas com a subterfugi intel·lectual, ni com a espai de recreació. No: Pujol ha viscut determinada per la timidesa («l’absurd del vermell a les galtes / i el cant camuflat / en l’escàndol eufòric / de tantes corals.») i per tots els efectes que ha comportat en la relació que ha establert amb els altres i en cada episodi vital.
Pujol és discreta —en dono fe, l’he tinguda com a alumna— i silent, prudent, extremament respectuosa. La timidesa li ha marcat la vida i el caràcter («jo vaig ser tots i cadascun dels infants / fets de sucre i silenci.»), fins al punt que l’ha conduït a posar els peus just al límit de l’abisme de la creació i l’ha empès a deixar-se caure en el magma poètic. Estimbar-se, amb tot, per poder veure-hi clar. El xoc, la immersió, la confrontació com a resposta, amb preguntes inesquivables: els tímids són distants, gèlids i desapassionats? O, simplement, són discrets, silents, prudents i extremament respectuosos? En les accions dels tímids molt sovint hi ha una absència intencionada, una manera de no mostrar-se que genera un estat roent d’inquietud existencial. Però, remogudes les aigües de la poesia que ens interpel·la, la timidesa no és dolenta, sempre que estigui controlada, mecanitzada, païda. En aquest punt, l’interessant és saber d’on ve, la timidesa. Per què ens costa fer una passa endavant i exposar-nos? Per què aquesta cuirassa de dubte, temor i inseguretat? Per què aquesta síndrome que fluctua entre l’impostor i el polissó?
La timidesa mai no és protagonista de les grans històries. I també es diu, repetit a la màntrica manera, que els grans actors són —o han estat, degudament, a la infantesa— grans tímids. Per què, aquest fenomen d’invisibilitat i ocultació? Tot estirant el fil, Pujol ha fet recerca i connexions amb el moll de l’os, i ha arribat a la connexió animal. Què passa amb totes aquelles espècies que utilitzen recursos com el camuflatge per protegir-se? Un aspecte que la porta a pensar que la timidesa, present en bona part de la resta d’animals, no és exclusivament un factor intrínsec de l’ésser humà. En el procés de lectures i vincles, d’estirar fils i trobar arguments, el nom subratllat de Charles Darwin, un tímid famós que va ser pioner en la manera de posar-hi noms i d’establir nexes, al nivell de l’evolució de les espècies: si la timidesa sobreviu tot i l’aparent feblesa que llega a qui l’exerceix, podria ser que no fos un tret idiosincràtic nociu? Podria ser que la timidesa també conferís habilitats substancioses de resiliència i aprenentatge?
Tot és al servei del missatge, en la poètica de Pujol: des de l’ús de les minúscules a principi de vers i rere puntuació, fins al vers curt, tallat, esmolat i abrupte. Una manera clara de dir, però amb la sensació apressada de qui no vol significar-se en excés, talment un camuflatge. La discreció de la jerarquia uniforme de lletres, sense capitals, ni estirabots tipogràfics. La mesura de tot, en la concreció dels recursos dels quals es disposen. I la mesura del traç d’un corpus generacional evident (citacions a joves poetes com Guillem Gavaldà o Laura Torres Bauzà). A la manera d’un bestiari, però bo i escapant-se del procediment habitual, la llista d’animals que apareixen als poemes de Les bèsties mudes és profusa: mol·lusc, anguiles, cranc, petxina, mussol, cucs, guineu, peix, grills, serp, peix globus, mosca, eriçó, cocodril, sargantana, medusa, gasela, lleons, tortuga, formigues, cavalls —els d’Antònia Vicens—, insecte caduc, peix abissal, gos amable, cérvol, lleopard, cargol de mar. Sobrevolen cadascuna de les tres parts del llibre, però apareixen amb especial profusió a la segona i la tercera.
La primera d’elles, els ulls que callen, es dedica a explorar caus —i coves, com la del ciclop i «Ningú»— i a mirar dessota les pedres, per descobrir l’existència dels éssers governats per la indefugible timidesa, fent un recorregut des de l’origen fins a la manera de sobreviure («qui ha estat tatuatge / i serralada / a flor de pell / tota una vida // no recorda / el mapa inèdit / del primer estrat / de la carn.»). Cal sortir del refugi, deixar enrere la cova primigènia, fer una passa. En el trànsit, veurà el naixement de Venus (potser per això després veu la «petxina crua, / morta i viva, / semi zombi / al·lucinada / cap al biaix / dels somnis») i tota la història que resta soterrada, «l’estela tranquil·la dels cucs / que masteguen els grans mausoleus», la manera de fer cau i anar cavant, el refugi que podem anomenar llar, aquella «guineu que plora / amb la tempesta / i cava endins / i escombra a casa / i fa trinxera / amb salivera / del refugi / d’una llar». El refugi d’una llar, quan tot és a punt pel viatge a les profunditats abissals.
A la segona part, camuflatge i descens, passarem al revers tenebrós de la timidesa («si la por al desconegut / et fa camí / i t’és laberint», comença), ens deixarem imbuir pel poder de la metamorfosi, pel camuflatge convertit en recurs militaritzat, fins arribar a la culpa. Hi haurà el peix que es mossega la cua, els acords temuts de la cançó, aquella llum que arriba després del ball, amb la sala ja mig buida i penitent, quan tot s’acaba i la nit es fa luminescència sobtada. Les cigarretes exhaustes, el terra enganxifós, la son extenuada, la tenebra que empara els grills fet de nocturnitats i traïdories, la negror de les mirades que obren portals a inferns no dits. I l’explosió afamada d’una veu que també malda per cridar, entre les troballes d’un sotabosc ple de ressons, per, a la fi: «ser ningú per ser tothom». La poesia es fa present, reafirmada «amb l’essa sonora / de serp i subsol». És la signatura d’una voluntat virtuosa, «la tendra mudesa / que en tu és xiuxiueig.» És el moment de no callar, de fer evidents les coses, de passar dels dits a l’empremta tàctil, amb una màscara variable i el do del camuflatge. Amb el recurs a la ironia, com a arma refractària i tremendament eficaç.
La tercera part, lluir l’estampat, comença en cru («duc als tentacles la neura urticant / de sentir-me molèstia / i carrego al coll de l’úter / el sac d’òrgans que em refan», per dir, més endavant: «si la cua entre les cames / és el fuet dels vostres crims, / que el silenci sigui l’úter / que alimenta la cridòria.») i conté algun dels moments més brillants de tot el poemari: «jo de nena ja era gran / i acumulava tantes pors dels meus adults / que per esquena hi duia closca.» o «m’he quedat la geografia / que tria l’eco sobre el crit.» La veu del poema acabarà redescobrint aquest poder de la timidesa, reviscolador i empoderador, entre escarnis i quimeres, entre la necessitat d’«assumir», amb un silenci que «mai serà la meva submissió». Per arribar al final amb camises de camuflatge, un animal print particular que «digui silent, digui salvatge».
Les bèsties mudes comença obrint túnels «fins al fons», on fuig el silenci més salvatge. I acaba escoltant el mar que porta un cargol espiralat. El recorregut d’un món ocult que passa inadvertit a la mundanitat, però que sabrà valorar qui sàpiga escoltar amb atenció. El sentiu, aquest remoreig? Amagat, però atent, és la poesia de Laia Pujol, que batega i que ja arriba. Amb la força tímida d’una paraula ancestral, que hi és. I que us ressonarà amb la força de la mudesa més contundent.
Epíleg a «Les bèsties mudes», de Laia Pujol