Sobre Tavernàries, de Manel Marí (Premi València Alfons el Magnànim de Poesia)
És un abeurador de certeses immemorials, el tòpic: In vino veritas. I així ho diu, també, la concepció de l’art que s’entén com a aventura bàquica: si el vi acosta l’home a l’essència de la veritat, i si la poesia és l’art que més depura aquesta veritat, la unió només pot ser un doll immanent de certeses que furguen les profunditats de l’inhòspit. “En aquest sentit radical, poesia és ebrietat”, diu Enric Sòria al pròleg que fa d’entrada al llibre. I això és Tavernàries: posar-se al caire de l’abisme per oficiar la creació que sorgeix del dedins més extrem, posant el jo en un deliri convertit en una taverna on la foscor, la sordidesa i el retruny són la vida incontinent. Amb tot això, el darrer llibre de Manel Marí és una extraordinària pulsió subterrània. Concebut com un únic cos, traça el recorregut des d’una lucidesa insubornable, en una coherència que té una mesurada unitat de to, una veu sempre vívida, i un univers sòrdid que sacseja el lector fins a deixar-lo al llindar de l’èxtasi o de sobrepassar el límit entre raó i follia, amb poemes que ho certifiquen de manera magistral, com Vi o grafia o Constants vitals.
A l’inici, un Pòrtic fa d’avís, seguit per quatre poemes llargs que prenen consciència de l’adveniment de La bèstia, darrer poema de les “Tomwaitianes”, un presagi incitador de les criatures que poblaran la taverna en les properes dues parts, establint un taulell de joc i de relacions des d’on el poeta observa i pren partit, com si tingués els colzes “hibernant” a la barra i l’espectacle fos veure què passa mentre la consciència juga a ser un demiürg que furga els confins de l’amor, de les emergències i de l’ètica. En aquest sentit, “Sobruts escrits a la taverna neta (i viceversa)” mostra el domini de l’autor en l’art del sonet, en dotze peces que juguen amb el ritme i amb la manera de fer-se corpòries, amb rimes internes que deixen lliure de cotilles el mot de fi de vers i mostren un autor segur de si mateix i addictivament sinuós, com si fes tentines per una llengua èbria de ser, displicent en la precisió. Unes composicions que ens remeten a la imatge del Tom Waits de Small Change, com si encara fos assegut al piano, mentre el piano, i no pas ell, ha estat bevent, en “un foc amic amb vicis de metralla”.
Seguint el flux d’aquests efluvis, a les “Cançons de taverna” els poemes s’endinsen encara més en el retop popular i segueixen fascinant des de la musicalitat, el fil que s’ha apoderat d’una manera de fer lluminosos poemes que són tèrbols i implacables. Un seguit de cançons, fados, tangos, blues, i un narcocorrido on la foscor no serveix de pretext per fer versos torturats i generosos en la pròpia autocomplaença. Ben al contrari, l’esperit terrenal sempre hi és, i això fa que cada poema sigui una invitació a ser gaudit, des de la primera a la darrera síl·laba, acostant-los a la meravellosa dèria lúdica del metre i a la recreació d’uns clàssics que també es submergiren en el vi per fer-ne un esclat de la pròpia articulació, d’Abu Nuwàsa a Li Bo, passant per Ibn Jafadja. Fins que arribem a “Sortida d’emergència”, un passar comptes mentre el temps d’excés toca a la fi: “Mireu / com la natura ens ha dotat del nervi, / i la cultura, del penediment.” Un colofó que parla de les hores redemptores que té tota fugida.
Un recorregut que fa de Tavernàries un aixopluc de vida i desig, visible en la bellesa d’una poesia inhòspita, que recorre el cantó fosc d’un mateix i del fet de sentir-se viu. Un llibre que és una fortalesa, un goig d’aquelles constants vitals que ens exalten, que ens pessiguen l’intel·lecte i l’ànima, en una conjunció plena d’humanitat, perquè la humanitat es mesura, molt més precisament que en cap altre cas, per la capacitat de saber caminar pels viaranys del desastre, pels averns que condueixen al deliri, per la bonaventura de saber que existeixen estadis on la raó i la consciència són portats al límit d’un vici extasiant, convertint la veu del poema en tot allò que oblida i que no oblida, en el precís notari de la vigília, i també del silenci dels déus i del primer bleix del dia, just quan els carrers es desvetllen.
Crítica literària publicada al Núm. 81 (Tardor 2017) de Caràcters el 2017