Les estratègies inescrutables de les distribuïdores han fet que The Holdovers, la nova pel·lícula d’Alexander Payne, s’estrenés després de Nadal, concretament el dia 3 de gener. És un fet totalment incomprensible, perquè és una història nadalenca rodona i revitalitzadora, de composició precisa, d’aquelles que escalfa l’ànima sense ornaments de sucre fàcil o cursileries venudes a l’engròs.
Ambientada als anys 70 en el descans nadalenc d’un internat —des de l’últim dia de classe fins al primer de la represa—, la pel·lícula mostra la relació que s’estableix entre tres persones que han de passar, per circumstàncies diverses, les festes plegats a les instal·lacions del centre. D’una banda, un professor rondinaire i no gaire estimat per alumnes i companys (Paul Giamatti, quin actor tan superdotat per representar la normalitat), que viu en soledat i renega de tothom mentre fa glopades furtives d’alcohol. De l’altra, un alumne intel·ligent, però rebel i malcarat (Dominic Sessa), que arrossega un dolor familiar que afecta la manera que té de relacionar-se amb els altres. I, per últim, la cuinera del centre (Da’Vine Joy Randolph), d’una humanitat que vessa —l’escena del retrobament amb la germana, quina exquisidesa de mínims recursos— i que acaba de perdre el fill al Vietnam.
Són tres ànimes ferides que hauran de comprendre’s una a l’altra, malgrat tossuderies, prevencions i ressentiments, junts en la immensitat del campus, mentre la resta de la gent es retroba amb els seus éssers més estimats. Sense amagar-ne el dolor, Payne demostra un talent únic per bastir —i entendre— les escenes, per explicar una història d’una manera càlida i perfectament engranada, alhora divertida i amarga, trista i lluminosa, on tot hi encaixa, d’un guió construït a la perfecció fins a les interpretacions.
Després d’obres tan humanament rodones com Entre copes (2004), The Descendants (2011) i Nebraska (2013), on exposa les misèries mundanes amb generositat i enginy, sembla inexplicable que l’estrena d’aquesta comèdia sobre la solitud, les diferències de classe, l’encaix social i el dol, hagi fet tan poc soroll, malgrat que ho té tot per ser un nou gran clàssic de Nadal. Els que queden, The Holdovers, els desclassats de la vida triomfant que sempre aparenten els altres, la delicadesa de conèixer-se i no prejutjar, el privilegi de tenir o no. Una pel·lícula que deixa petjada.
