Augusto i Paulina són parella des de fa més de dues dècades. Han viscut una història d’amor que no pot deslligar-se de la història del seu país, Xile, ni del compromís per la llibertat, la justícia i la vida: ella, Paulina Urrutia, va ser ministra de cultura al govern de Bachelet i actriu cèlebre; i ell, Agusto Góngora, un periodista militant en l’anti-Pinochetisme.
“Reconstituir la memòria és un intent de veure’s a un mateix, de conèixer les nostres debilitats i ser capaços de superar-les per poder afrontar, generosament, el futur”, tal com diu Augusto en la presentació del llibre Chile. La memoria prohibida. L’enregistrament, que apareix cap al final del film, enllaça amb una escena domèstica, ara ja en plena pandèmia, mentre Paulina llegeix les paraules que ell li va escriure fa uns anys, en una dedicatòria al llibre: “Sense memòria no sabem qui som, divaguem desconcertats sense saber on anar. Sense memòria no hi ha identitat”.
Fa vuit anys que a l’Agusto li han diagnosticat Alzheimer. Entrellaçades, la memòria gran i la petita, l’èpica i la intimitat: la lluita contra l’oblit, la resistència de tots els aprenentatges, amb el pes que la memòria té en la història de cada persona, però també en el rumb d’un país. Com a periodista, Góngora va fer oposició a la dictadura de Pinochet —com a presentador de Teleanálisis— i va poder transmetre el pols del carrer i esquivar censures i amenaces. Després, es va consolidar com una de les cares més conegudes del periodisme televisiu cultural. Però aquella fermesa incorrupta i voraç va quedar estroncada amb l’aparició de la malaltia, l’any 2014, diagnosticada quan tenia 62 anys.
Entre l’amor i les cures, La memòria infinita aconsegueix traçar un equilibri entre la consciència personal i la històrica. Estrenada al festival de Sundance, on va guanyar el Premi del Jurat en la categoria Documental World Cinema, la pel·lícula de Maite Alberdi arriba després de sorprendre amb la insòlita i commovedora El agente topo (2020) —on la vellesa també és protagonista— i se centra en els últims anys de la relació d’Augusto i Paulina. En com ella cuida un amor que es desfà i conviu amb la desaparició, amb moments bonics i, d’altres, difícils.
La calidesa d’una carícia, la tendresa de l’enfonsament, els ulls espurnejants que recuperen un moment de lucidesa, el moment duríssim de no reconèixer qui és la persona que estimes. Amb tot el pes, fonamental, de la memòria. Tan dolorosa de vegades, però també plena de llum i d’esperança.
