Opponent (Motståndaren)

“El silenci no et protegirà”. Són les paraules de l’escriptora i activista Audre Lorde que obren Opponent, la segona pel·lícula del director suec d’origen iranià Milad Alami, i que seran l’autèntic pal de paller del dilema del protagonista del film que ha estat seleccionat per Suècia per representar el país a l’actual edició dels premis Oscar. Un trànsit personal i col·lectiu que ens és presentat com un noir eixut, d’inici expeditiu i contundent (els cops, el llop, la neu, el paisatge gèlid de les coses que callem), amb la divisa d’obertura (“El meu silenci no em va protegir. El teu silenci no et protegirà”, en la disposició completa) convertida en el misteri on hi haurem d’anar encaixant les peces de la història d’una família de refugiats iranians a Suècia, de qui no en sabem gaire cosa.

Protagonitzada per l’actor iranià Peyman Moaadi —col·laborador habitual dels films d’Asghar Farhadi i cèlebre per la memorable actuació a Nader i Simin, una separació (2011), que li va valer l’Ós de Plata—, ho broda en el paper d’Iman, un cap de família a qui la vida se li estronca per culpa d’una acusació i que a Suècia viu l’odissea d’aconseguir una residència fixa. Entre canvis de llar, paperassa i negatives, Iman incompleix la promesa que li va fer a la seva dona i torna a la lluita lliure, disciplina que exercia al seu país. De nou al gimnàs, entre combats i moments de distensió, la por emergeix i la ferida torna a obrir-se. Iman caldrà que prengui decisions importants, tant per a ell, com per al futur d’un matrimoni que sembla esfondrar-se sense remei, amb dues persones cada cop més lluny l’una de l’altra.

Moaadi arrodoneix un personatge ple de contradiccions i de subtileses, ofegat per la desesperació, però mai incontinent. Cohibit per qui és i per com s’amaga, però amb la pulsió de no poder evitar qui és. A mesura que avança, el film deixa el llenguatge del cinema negre clàssic —de qui n’agafa recursos, tons i, sobretot, el misteri de saber qui és i què amaga el protagonista— per anar molt més enllà: de les circumval·lacions polítiques a les sexuals, de l’homoeròtica latent en la lluita a la incertesa endèmica del migrant, tot fent un revolt a la masculinitat i a la tolerància, per convertir-se, en essència, en una reflexió sobre la llibertat. La llibertat que perd al seu país i busca en un nou país, la que torna a perdre en la intimitat de la llar i que oprimeix burocràticament, com un infern on sembla que no hi hagi salvació.

Crítica publicada a El Temps