“No puc dir quins amors han vingut i han marxat, / només sé que l’estiu va cantar en mi un instant / i que en mi ja no cantarà mai més”, va deixar escrit Edna St. Vincent Millay i va musicar Leonard Bernstein al cicle Songfest, del 1977. Els versos pertanyen al poema What lips my lips have kissed i ressonen a Maestro, el biopic dirigit i interpretat per Bradley Cooper, des que les paraules són dites per Felicia Montealegre i ja no marxarien mai més de la vibració vital d’un geni atribolat i carismàtic. Una poètica, la de St. Vincent, plena d’imatges convulses, que esbatanen un món secret, que captenen l’erupció del joc d’estimar, de les mentides a les promeses desfetes. A la manera de Bernstein.
Més enllà de la figura gegantina d’un compositor i director musical únic —primer director d’orquestra estatunidenc que aconseguia renom mundial—, Cooper opta per centrar-se en el retrat de la relació que Bernstein va mantenir, al llarg dels anys, amb la seva dona, la pianista i actriu Felicia Montealegre. L’ascens a la fama, la voluntat de ser admès en un ambient tan rígid com el musical i, també, la gestió d’una pulsió incontenible, mentre veiem com una parella pot desfer-se, però mai deixar-se d’estimar. Amb un “però”: la decisió narrativa de Cooper de no de no entrar en terrenys molt més pantanosos i no aprofundir en aquesta cara —les festes, el descontrol, la sexualitat— que Bernstein va intentar mantenir lluny dels prohoms encotillats i l’opinió pública.
Sense oblidar el fil conductor de la música, veiem l’energia d’un Bernstein expansiu en escena, però desmanegat quan el pla va al detall i ha de saber gestionar una família. Amb un destacable treball a partir de les el·lipsis i els canvis d’escena, del color al blanc i negre, amb una elegància narrativa i visual impecables, la parella formada per Cooper i Cary Mulligan brilla —els dos, omnipresents en la funció— com a personatges perfectes d’un engranatge matrimonial que tenia una potentíssima connexió intel·lectual. Bernstein i Felicia feien (malgrat tot i coneixedors perfectament l’un de l’altra) un bon equip, perquè l’entesa anava més enllà del fet artístic i es fusionava amb el batec vital.
En la resolució, amb la imatge real de Bernstein en acció als crèdits, la sensació és d’haver fet un recorregut audaç, però incomplet. On podria haver arribat Cooper si el guió no posés tanta cura en ser pulcre? A la fi, el ressò es manté: l’estiu va cantar un instant i potser va silenciar tots els fantasmes.
