Das Lehrerzimmer

La docència s’ha mal acostumat a viure en el punt de mira de l’actualitat, ja sigui castigada per informes i resultats desconcertants, per la convulsió entre generacions i pràctiques pedagògiques, com per una realitat social cada vegada més complexa. El resultat, un professorat a punt del col·lapse; i l’escola, una gran olla a pressió. I així ho mostra, amb els mecanismes del thriller més pur, Das Lehrerzimmer, la gran triomfadora dels premis del cinema alemany (millor pel·lícula, direcció, guió i actriu). Amb un nerviosisme que augmenta d’acció en acció, entre manipulacions i estereotips. Amb mestres que no poden contenir l’alumnat i alumnes que desconnecten quan es desequilibra la rutina.

Carla Nowak (Leonie Benesch) és una professora empàtica i metòdica (“el més important que heu d’aprendre és que una prova necessita una derivada”, diu als alumnes, com a presagi poètic, en una escena de l’inici). Disposada a ajudar i jugar, a donar el millor de si mateixa, amb discreció. Una mestra que que tracta els infants com si fossin intel·ligents i autònoms, amb confiança i complicitat. En ella hi veiem la il·lusió de qui comença —és el seu primer semestre a secundària— i de qui creu que fa una feina important, que afecta els mecanismes primordials de la societat.

La situació fa un gir quan la directora i alguns mestres sospiten que un dels alumnes és el responsable d’uns robatoris a la sala de professors. Quan la Carla aprofundeix en el problema, remoguda perquè s’acusa un nen de família immigrada, desencadenarà una sèrie de fets que afectaran de ple una companya, la sra. Kuhn, i el seu fill i també alumne, Oskar. Per molt que hi posis els cinc sentits, una mala decisió o un comentari inoportú pot causar una detonació irreversible en el futur d’una persona i un grup. De ritme frenètic, el patiment de la mestra traspassa la pantalla per sacsejar-nos amb una realitat que ens incomoda, més enllà de la ficció. Perquè també són els entrebancs d’una professora d’avui, en el context d’un país com el nostre.

Ilker Çatak ho rubrica amb el rol que atorga als alumnes, nens que demostren capacitat de resposta i d’aliança, sense condescendència oportunista: la solidarització amb Oskar, la “pressió” del diari escolar, la persecució de la veritat, els dubtes de les vies per arribar-hi. I una mestra que ha de manejar, també, uns pares que condicionen els gestos i les accions dels fills. “Si no m’ajudes, fracassarem juntes”, de mestra a mare, com a colofó d’una rutina dolorosa. D’un carreró sense sortida.

Rating: 4 out of 5.

Crítica publicada a El Temps