Anatomie d’une chute

Última guanyadora de la Palma d’Or al festival de Canes, Justine Triet agafa el relleu de Julia Ducournau —dos anys després de l’impacte que va suposar Titane i l’atrevida relectura de la identitat que feia— amb Anatomia d’une chute, títol que ens remet de seguida al gran drama judicial d’Otto Preminger, Anatomia d’un assassinat (1959). En un efecte premeditat, la directora francesa juga amb el llegat i el record del model procedimental canònic i ens ofereix una relectura de la manera de portar la tensió al nivell exacte d’ebullició. Però, també, de com mostrar les penúries de l’ànima humana, de la vida d’unes persones que s’estimen, s’enfaden o s’engeloseixen, mentre intentem entendre les raons de tot plegat. La caiguda física des del pis de dalt, però també com a desfeta familiar, quan cal encaixar massa peces per resoldre la pròpia infelicitat.

Les dues obres parteixen del mateix punt, en aparença simple. Agafen un cas —una mort que caldrà aclarir— per disseccionar l’ànima dels protagonistes a través d’interrogatoris i declaracions, en un judici per on afloraran emocions i passions. I les dues tenen un metratge similar, dues hores i mitja, que passen volant gràcies a un entramat de diàlegs i declaracions perfectament ordits. En aquest sentit, Anatomia d’une chute és narrativament rodona, on el drama familiar i l’estira-i-arronsa judicial acaba sent una fotografia de la vida en societat. Sandra (magnífica i matisada Sandra Hüller, que sosté el pes de l’acció i li dona una fondària interpretativa impressionant, sempre prou ambigua) és una escriptora alemanya d’autoficció que viu amb el marit, Samuel, i el fill cec, Daniel, en una casa isolada dels Alps francesos. Quan ell apareix mort sobre la neu, tot sembla indicar que ha estat un suïcidi. Però la investigació i alguns indicis faran que Sandra acabi acusada d’homicidi.

El trencaclosques de Triet juga amb el model hitchcockià de fals culpable i ens mostra una protagonista superada per unes proves que semblen incriminar-la. I que, al final, de manera irremeiable, haurem de jutjar nosaltres mateixos, perquè no existeix la certesa definitiva i tot depèn de com encaixem els fets, de com haguem viscut i de quines càrregues, prejudicis o versions escollim. La veritat, al capdavall, tampoc és l’important —com es diu al film, on des de la primera escena veiem la ficció que s’apropia de la realitat i s’hi entrellaça—, en una eficaç proposta de múltiples capes, també literàries, on queda exposada la fredor dels mecanismes judicials, però també la gèlida impossibilitat d’una vida perfecta.

Rating: 4 out of 5.