Sembla cosa de temps llunyans, però la realitat —notícia a notícia, de guerra en guerra, amb la reparació zombi del feixisme que s’estén pertot arreu— ens demostra que no. Que hi ha qui detesta la intel·ligència, la lliure opinió, la cultura, el progrés, l’alegria. I que hi ha històries que encara no han tingut el final que mereixen, injustament oblidades. Prou que sabem que és indispensable conèixer el passat per tenir un present digne, i aquesta idea és el que dota de sentit El mestre que va prometre el mar, on els fets són presentats a través de dues històries que dialoguen i s’entrellacen, passat i present.
D’una banda, la història d’Ariadna (Laia Costa), una mare jove que l’any 2010 busca les restes del seu besavi, desaparegut a la guerra civil, en l’exhumació d’una fossa comú on podria estar enterrat. Un personatge fictici que representa els descendents dels desapareguts no reparats —milers, encara—, amb el desencaix, les ferides i els silencis autoimposats que arrosseguen, de generació en generació. Quan l’avi comença a perdre la memòria, ella sent la necessitat de trobar-la.
De l’altra, els darrers mesos de la vida d’Antoni Benaiges (Enric Auquer), un mestre de Mont-roig del Camp destinat a l’escola rural de Bañuelos de Bureba, a Burgos, l’any 1934. És un poble petit i tancat, però acabarà despertant les ganes de descobrir i aprendre gràcies a la tècnica Freinet, que propicia la participació dels alumnes i el coneixement de l’entorn a través de l’experiència. Compra un gramòfon i una impremta, amb la qual els nens publicaran quaderns on comparteixen relats, pensaments, emocions i somnis. Un d’ells serà veure el mar. I Benaiges els promet que aquell estiu del 36 els portarà a Catalunya per veure’l.
No podrà ser. El 25 de juliol, sis dies després d’haver estat arrestat i torturat, Benaiges és assassinat pel feixisme. La seva vida quedaria sepultada per l’oblit, fins que l’any 2010, amb motiu de l’exhumació, emergeixen unes vivències que ressonen en la intimitat dels alumnes que va tenir, mentre s’inicia la investigació que donaria lloc a la novel·la que inspira el film, Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges. el mestre que va prometre el mar (Francesc Escribano, 2013).
Patricia Font en fa una pel·lícula honesta, vital i emotiva, com a homenatge a la tasca dels mestres republicans, però també als d’avui, que tenen la difícil missió de contagiar als nostres infants la curiositat d’anar més enllà, la passió de descobrir, les ganes de ser millors persones.
Crítica publicada a El Temps (13 novembre 2023)
