Past Lives

Punt d’inici i de tornada, Past Lives (Celine Song, 2023) comença a Nova York, amb dos homes i una dona que xerren en una taula. Una veu en off es pregunta quina mena de relació hi ha entre els tres personatges. Quin atzar els ha unit? Què els ha portat a ser, junts, al mateix lloc? Són amics? Amants? Sense temps per resoldre l’equació, Song ens fa viatjar 24 anys enrere, a Corea del Sud, on dos nens forgen una relació que els marcarà per sempre, amb la senzillesa de fer i de viure. Són Hae Sung i Nora, que s’estimen quan encara no saben ben bé què és això d’estimar, mentre som testimonis d’una primera cita tan innocent com ho són ells, convertida en comiat i que passa just abans que la família d’ella se’n vagi a viure a Toronto.

Concebuda a partir de tres temps (en intervals de dotze anys), les dues primeres parts de la història d’aquest amor interruptus són un preludi per a la tercera trobada, la culminació del viatge i la que té més pes al film. Serà quan Nora (una impecable Greta Lee, divertida i delicada) i Hae Sung (Yoo Teo) es retrobin, físicament, a Nova York, la ciutat on ella viu amb el seu marit, Arthur (John Magaro, First Cow), també escriptor. No hi ha bons ni dolents, només un oceà que s’ha interposat, abruptament, entre Hae Sung i Nora. I que els fa perseguir allò que no va ser i que necessiten resoldre, sense acceptar, del tot, que no es pot recuperar el temps perdut.

Lluminosa i afortunadament allunyada de la part més impúdica de la nostàlgia, minimalista i amb un mesurat equilibri entre silencis i diàlegs, amb l’escenari d’una Nova York càlida per on passejar-se, a Past Lives hi trobareu la història d’un amor meravellós. Un d’aquells amors que perduren perquè mai van ser realitzats. Un amor amb la delicadesa de no haver tingut temps d’esguerrar-se ni embrutar-se. Un amor que és la mirada de complicitat, l’abraçada sincera, la manera de donar-se del tot sense compliments, de dir-se les coses tal com raja. L’amor de dues ànimes que connecten, a la manera del “In-yun”, quan aquestes ànimes senten que eren l’una per l’altra en vides passades i es pregunten: i ara què? Què som? Què hem de fer?

Una pel·lícula —un debut que fa diana, d’argument senzill— que culmina amb una darrera escena tan meravellosa com l’amor que sempre viurà en un lloc on és impossible tornar-hi. I serà bonic, i també immensament trist. Com totes les vegades que ens hem preguntat “i si…?” i hauríem pogut emprendre un altre camí.

Enllaç de la crítica publicada al setmanari El Temps